Visita'ns a http://festidifus.sacaix.com
30.3.12
17.3.12
Quina tarda?
Poc abans del trasllat d'aquest blog us presento un últim relat.
Improvisació literària presentada al certamen literari "de Dona a Dona" de l'ajuntament de Granollers, al voltant de la problemàtica de la dona a l'hora de conciliar feina i família.Un any més no he guanyat; pot ser degut a que no hi he dedicat gaire temps, pot ser que la temàtica utilitzada no sigui l'adequada, pot ser que el meu nivell literari no sigui suficient... Però jo prefereixo pensar que hi ha una discriminació de gènere a l'hora d'escollir "la guanyadora" [veure foto].
Web de l'ajuntament a on hi trobareu l'explicació i els relats guanyadors.
Foto extreta de la web de l'ajuntament de Granollers. Vegeu-la al seu lloc original.
Quina tarda?
La Marta té una rutina volgudament establerta per reprendre el dia ben dinat i encarar la resta de la jornada. Els deu minuts que passa fent un cafè comentant banalitats amb el cambrer del bar de baix, li permet aspirar tot l’oxigen que necessita. S’aixeca del tamboret, agafa el bolso i se’l penja a l’espatlla. Es posa l’auricular a la orella, engega el bluetooth i guarda el mòbil a la butxaca dels texans. Aixeca el cap, obra la porta i surt amb total convicció.
Aquesta tarda ha de fer encàrrecs per l’empresa, haurà d’anar amunt i avall. Veu que no tindrà temps d’asseure’s i contestar els correus, per això, mentre camina, decideix treure el portàtil. L’obre, l’engega i, aguantant-lo amb la tira del bolso, es connecta a internet amb la mà dreta. L’ull esquerra mira directament a la pantalla i el dret el manté mirant endavant per no topar.
Arriba a l’assessoria de l’empresa, entra i saluda al recepcionista mentre acaba d’escriure el primer correu. Amb la mà esquerra treu un sobre de la bossa i li entrega indicant-li a quina secció l’ha de redireccionar, acaba d’escriure el correu, es despedeix i apreta “enviar”. Quan surt a fora veu que comença a plovisquejar, treu un paraigües i se’l col·loca de manera que s’aguanti sol fent palanca amb el braç.
Ara es dirigeix a la copisteria, ha de recollir unes còpies d’uns dossiers. Agafa el mòbil i engega el GPS, calcula el recorregut més òptim per arribar-hi, haurà d’agafar un autobús. Mentre camina cap a la parada comença a redactar un segon correu electrònic. Passa per davant d’unes obres, els operaris no poden desaprofitar la ocasió de xiular-la i deixar anar un parell de frases enginyoses respecte el seu pompis. Ho troba vulgar i sexista, però mentre s’allunya s’alegra que s’hagin fixat amb ella i se li escapa un mig somriure. Segueix redactant el correu afanyant-se a arribar a la parada, ha vist que l’autobús és a prop. Finalment corre i hi puja vigilant de no fer malbé el paraigües, el plega. No té temps de seure ni mans per agafar-se a la barra, així que es recolza amb l’esquena just darrere el conductor. Envia el correu. Un noi que tus li demana si té algun paper per mocar-se. Amablement n’hi treu un parell alegant que els necessitarà.
No triga gaire a arribar a la seva parada, ha tingut temps d’enviar un altre correu. Baixa tornant a desplegar el paraigües, li sona el mòbil, contesta, són els de l’oficina que necessiten que es posi en contacte amb el transportista. Arriba a la copisteria, té sort i no hi ha cua, li donen els dossiers, els guarda, demana un albarà, el firma, se’l guarda, comença a escriure un altre correu i surt de la botiga.
Ara ha d’anar a recollir el seu fill a l’escola, aquesta vegada li serà més pràctic el metro. Baixa a l’estació, espera el tren, envia el correu, entra pitjant el botó, s’asseu. Truca al transportista, li explica els repartiments de l’endemà, penja, guarda el telèfon. Surt del bagó, puja al carrer, vol desplegar el paraigües però s’adona que no l’havia guardat, comença un altre correu.
Entra a l’escola, recull el nen, se’l carrega a l’esquena i li dona la mà a la motxilla, envia el correu.
Arriba a l’oficina, plega el paraigües, deixa els dossiers a la taula del director de planta, recull els postits informatius dels seus treballadors. Comença a escriure un altre correu i veu que ha deixat el terra mig enfangat del carrer, treu una escombra del bolso i ho neteja, la guarda, treu una fregona i ho frega. Vol contestar un correu electrònic però veu que no ha acabat l’anterior, l’envia, es despedeix dels pocs que queden al despatx, surt de l’oficina, desplega el paraigües. Obre el navegador i consulta vols barats per marxar de setmana santa, la millor opció és Rotterdam, truca al seu marit, ho confirma, els compra. Mentre es dirigeixen a la parada dona el berenar al seu fill, s’adona que el té a l’esquena, el baixa i es carrega la motxilla. Pujen a l’autobús, comença un nou correu electrònic, arriben, baixen, caminen cap a casa, paren a comprar fruita i verdura, envia el correu electrònic, pensa què farà per sopar i truca a sa mare. Entren a casa, deixa la fruita, la verdura, els postits, el nen, la motxilla, el paraigües, el mòbil, el portàtil, els auriculars, el bolso. El seu fill ha anat a enxufar-se a algun aparell electrònic d’entreteniment; entra a la cuina i s’hi troba el seu marit que està acabant d’enllestir el sopar.
Torna a agafar aire. Ja es pot relaxar.
Aquesta tarda ha de fer encàrrecs per l’empresa, haurà d’anar amunt i avall. Veu que no tindrà temps d’asseure’s i contestar els correus, per això, mentre camina, decideix treure el portàtil. L’obre, l’engega i, aguantant-lo amb la tira del bolso, es connecta a internet amb la mà dreta. L’ull esquerra mira directament a la pantalla i el dret el manté mirant endavant per no topar.
Arriba a l’assessoria de l’empresa, entra i saluda al recepcionista mentre acaba d’escriure el primer correu. Amb la mà esquerra treu un sobre de la bossa i li entrega indicant-li a quina secció l’ha de redireccionar, acaba d’escriure el correu, es despedeix i apreta “enviar”. Quan surt a fora veu que comença a plovisquejar, treu un paraigües i se’l col·loca de manera que s’aguanti sol fent palanca amb el braç.
Ara es dirigeix a la copisteria, ha de recollir unes còpies d’uns dossiers. Agafa el mòbil i engega el GPS, calcula el recorregut més òptim per arribar-hi, haurà d’agafar un autobús. Mentre camina cap a la parada comença a redactar un segon correu electrònic. Passa per davant d’unes obres, els operaris no poden desaprofitar la ocasió de xiular-la i deixar anar un parell de frases enginyoses respecte el seu pompis. Ho troba vulgar i sexista, però mentre s’allunya s’alegra que s’hagin fixat amb ella i se li escapa un mig somriure. Segueix redactant el correu afanyant-se a arribar a la parada, ha vist que l’autobús és a prop. Finalment corre i hi puja vigilant de no fer malbé el paraigües, el plega. No té temps de seure ni mans per agafar-se a la barra, així que es recolza amb l’esquena just darrere el conductor. Envia el correu. Un noi que tus li demana si té algun paper per mocar-se. Amablement n’hi treu un parell alegant que els necessitarà.
No triga gaire a arribar a la seva parada, ha tingut temps d’enviar un altre correu. Baixa tornant a desplegar el paraigües, li sona el mòbil, contesta, són els de l’oficina que necessiten que es posi en contacte amb el transportista. Arriba a la copisteria, té sort i no hi ha cua, li donen els dossiers, els guarda, demana un albarà, el firma, se’l guarda, comença a escriure un altre correu i surt de la botiga.
Ara ha d’anar a recollir el seu fill a l’escola, aquesta vegada li serà més pràctic el metro. Baixa a l’estació, espera el tren, envia el correu, entra pitjant el botó, s’asseu. Truca al transportista, li explica els repartiments de l’endemà, penja, guarda el telèfon. Surt del bagó, puja al carrer, vol desplegar el paraigües però s’adona que no l’havia guardat, comença un altre correu.
Entra a l’escola, recull el nen, se’l carrega a l’esquena i li dona la mà a la motxilla, envia el correu.
Arriba a l’oficina, plega el paraigües, deixa els dossiers a la taula del director de planta, recull els postits informatius dels seus treballadors. Comença a escriure un altre correu i veu que ha deixat el terra mig enfangat del carrer, treu una escombra del bolso i ho neteja, la guarda, treu una fregona i ho frega. Vol contestar un correu electrònic però veu que no ha acabat l’anterior, l’envia, es despedeix dels pocs que queden al despatx, surt de l’oficina, desplega el paraigües. Obre el navegador i consulta vols barats per marxar de setmana santa, la millor opció és Rotterdam, truca al seu marit, ho confirma, els compra. Mentre es dirigeixen a la parada dona el berenar al seu fill, s’adona que el té a l’esquena, el baixa i es carrega la motxilla. Pujen a l’autobús, comença un nou correu electrònic, arriben, baixen, caminen cap a casa, paren a comprar fruita i verdura, envia el correu electrònic, pensa què farà per sopar i truca a sa mare. Entren a casa, deixa la fruita, la verdura, els postits, el nen, la motxilla, el paraigües, el mòbil, el portàtil, els auriculars, el bolso. El seu fill ha anat a enxufar-se a algun aparell electrònic d’entreteniment; entra a la cuina i s’hi troba el seu marit que està acabant d’enllestir el sopar.
Torna a agafar aire. Ja es pot relaxar.
13.2.12
Certamen literari "de Dona a Dona" 2012
Aquest 2012, a diferència dels altres anys, el certamen literari "de Dona a Dona" de l'Ajuntament de Granollers no permet presentar obres que hagin estat publicades amb anterioritat. Això vol dir que no publicaré el relat que he presentat enguany. La multitud de seguidors d'aquest blog (que potser tindria si publiqués més sovint) hauran d'esperar al dia del veredicte per llegir la meva última i magnífica participació a aquest certamen. I, com no podia ser d'altre manera, m'hi he presentat amb una obra escrita a última hora i a cuita corrents.
Per altra banda, també he presentat dues propostes de cartells per celebrar la jornada; però tampoc us els puc ensenyar. Les meves condolències.
A veure si sona la flauta.
14.2.11
Prèvia a la batalla
Com cada any em presento al certamen literari "De Dona a Dona" que organitza la Regidoria del Pla per a la Igualtats d'Oportunitats de l'Ajuntament de Granollers. Com l'any passat us mostro la meva participació al concurs, ja que, a les bases no especifica que els relats presentats no puguin estar publicats.
Relat que parteix de la idea: la dona que es vol alliberar. Escrit, aproximadament, en vint minuts; no us espereu res gaire espectacular.
Quan es faci públic el veredicte, aquest blog no s'estarà de comentar els guanyadors i, si cal, remoure una mica les brases per fer fum.
Tot i passar hores davant la cadena de muntatge, amb el temps m’he adonant que mica en mica m’hi allunyava, cada dia més absent.
Per sort, encara mantinc el meu lloc de feina. Però l’empresa, situada a un polígon industrial mal asfaltat, està al límit de les seves capacitats. Unes setmanes enrere van anunciar una reducció de plantilla que, de ben segur, deixarà fora a més de la meitat dels treballadors. Encara que no em toqui a mi, no estic disposada a acceptar que cap de les meves companyes es vegi relegada a l’atur i amb poques opcions de trobar res similar que les ajudi a sortir del pou.
Empesa per la situació econòmica que em rodeja, vaig decidir reprendre els meus estudis. Ja fa uns mesos que vaig començar un curset que m’ajudarà a refrescar tots aquells coneixements que he anat arraconant involutariament per aconseguir entrar a la universitat. Després d’haver educat a un fill i una filla, el meu somni ha derivat a ser mestre de primària. No fa gaire que els dos han marxat de casa deixant que el buit s'apoderi del pis. Cada dia oloro una serenor excessivament tranquil·la que em recorda que m’he de dirigir cap a nous objectius.
L’allunyament que sento per la feina em demostra que he de mirar endavant. Sovint em diuen que el meu comportament és més propi d’un home, segurament perquè no saben del que és capaç una dona per lluitar pel seu futur.
Avui és dia de vaga i ens manifestarem i lluitarem activament pel que em mereixo jo i tota la plantilla de l’empresa que està a punt de ser hipotecada. Recordo vells temps i antigues batalles sindicals, fins i tot m’he preparat un vestuari més propi d’aquells anys en què les treballadores no podíem ni somniar amb la meitat del que tenim ara.
Hem preparat pancartes, lemes, eslògans i, fins i tot, estratègies per fer el que faci falta. Tallarem l’autopista i estem disposades a passar tot el dia esperant que la nostra reivindicació sigui escoltada. Em sento forta i estic apunt per començar aquesta jornada tan anormal, però alhora, tan necessària.
"Després d’uns pensaments necessaris per enfortir la seva ànima, es corda bé les botes i s’estreny la banda del front. Arrufa el front mentre es mira els antidisturbis i prepara l’encenedor que utilitzarà per encendre els pneumàtics. Està a punt de deixar pas al primer dia de la seva nova vida".
20.9.10
Càntics de matinada
Repte de Pau Farell. Relat a partir d'una imatge.
He escrit un conte infantil a partir d'una il·lustració que va penjat al seu blog, el relat va tard, però ja és un repte superat!
En Bernat era un pagès que vivia a un petit poble de muntanya molt difícil de trobar, fins i tot fent servir GPS. Tot sovint hi apareixien turistes i excursionistes mig perduts i l'hostal del poble va haver de tancar perquè els clients no aconseguien arribar fins al poble. Li encantava viure perdut, casa seva era encara més amunt del nucli urbà, des d'un punt en què podia veure el poble i amagar-se'n alhora. Però hi havia un nen que li encantava anar-lo a visitar i donar-li la tabarra. Es deia Miquel i vivia al centre del poble, després de l'escola sempre pujava a casa seva fascinat per les feines de pagès.En Bernat llaurava camps i tenia una petita granja amb porcs, gallines, conills, dos gossos i un gall que el despertava cada matí. Al gall li encantava dormir a la fresca per poder cantar només veure els primers raig de llum; però va arribar un hivern molt fred i el gall es va morir esperant l'albada. Des d'aleshores en Bernat s'adormia, es despertava tard i no podia fer totes les feines ben fetes. El camp quedava a mig llaurar, els porcs mal alimentats, les gàbies de conills feien pudor i els ous s'acumulaven al cul de les gallines. Havia de comprar un gall, però a la comarca no n'hi havien i havia de baixar a la ciutat a comprar-ne un, a més a més, eren molt cars i econòmicament no s'ho podia permetre.
En Miquel sabia el que li passava i estava molt preocupat. El volia ajudar el més aviat possible però no sabia què fer, fins que un bon dia se li va acudir una magnífica idea. Una matinada de primavera, a dos quarts de sis del matí, en Bernat es va despertar sentint cantar un gall una mica enregollat. De seguida es va aixecar i va mirar per la finestra, va veure en Miquel imitant el cant d'un gall. Anava disfressat amb roba de color blau, havia cosit unes ales darrera i duia una caputxa a on hi havia enganxat dos ulls i un bec de cartró.
En Bernat li va agrada molt la sorpresa però li va dir a en Miquel que no calia que ho fes cada dia perquè sinó arribaria tard a l'escola. Però a en Miquel li agradava visitar-lo i hi anava cada dia a despertar-lo.
Gràcies a això en Bernat va aconseguir posar al dia les feines del camp i el rendiment de la granja va augmentar moltíssim. A mitjans d'estiu tenien previst anar a comprar un gall jove perquè el substituís. Però el mateix dia que havien d'agafar el carro per baixar a la ciutat, quan en Miquel cantava per despertar en Bernat, un gall verd, atret pels cants estrambòtics del nen, va posar-se al seu costat a cantar. Finalment no van anar a la ciutat perquè aquell gall es va quedar a la granja per sempre.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
