Quina tarda?

Poc abans del trasllat d'aquest blog us presento un últim relat.

Improvisació literària presentada al certamen literari "de Dona a Dona" de l'ajuntament de Granollers, al voltant de la problemàtica de la dona a l'hora de conciliar feina i família.

Un any més no he guanyat; pot ser degut a que no hi he dedicat gaire temps, pot ser que la temàtica utilitzada no sigui l'adequada, pot ser que el meu nivell literari no sigui suficient... Però jo prefereixo pensar que hi ha una discriminació de gènere a l'hora d'escollir "la guanyadora" [veure foto].

Web de l'ajuntament a on hi trobareu l'explicació i els relats guanyadors.

Foto extreta de la web de l'ajuntament de Granollers. Vegeu-la al seu lloc original.

Quina tarda?

La Marta té una rutina volgudament establerta per reprendre el dia ben dinat i encarar la resta de la jornada. Els deu minuts que passa fent un cafè comentant banalitats amb el cambrer del bar de baix, li permet aspirar tot l’oxigen que necessita. S’aixeca del tamboret, agafa el bolso i se’l penja a l’espatlla. Es posa l’auricular a la orella, engega el bluetooth i guarda el mòbil a la butxaca dels texans. Aixeca el cap, obra la porta i surt amb total convicció.

Aquesta tarda ha de fer encàrrecs per l’empresa, haurà d’anar amunt i avall. Veu que no tindrà temps d’asseure’s i contestar els correus, per això, mentre camina, decideix treure el portàtil. L’obre, l’engega i, aguantant-lo amb la tira del bolso, es connecta a internet amb la mà dreta. L’ull esquerra mira directament a la pantalla i el dret el manté mirant endavant per no topar.

Arriba a l’assessoria de l’empresa, entra i saluda al recepcionista mentre acaba d’escriure el primer correu. Amb la mà esquerra treu un sobre de la bossa i li entrega indicant-li a quina secció l’ha de redireccionar, acaba d’escriure el correu, es despedeix i apreta “enviar”. Quan surt a fora veu que comença a plovisquejar, treu un paraigües i se’l col·loca de manera que s’aguanti sol fent palanca amb el braç.

Ara es dirigeix a la copisteria, ha de recollir unes còpies d’uns dossiers. Agafa el mòbil i engega el GPS, calcula el recorregut més òptim per arribar-hi, haurà d’agafar un autobús. Mentre camina cap a la parada comença a redactar un segon correu electrònic. Passa per davant d’unes obres, els operaris no poden desaprofitar la ocasió de xiular-la i deixar anar un parell de frases enginyoses respecte el seu pompis. Ho troba vulgar i sexista, però mentre s’allunya s’alegra que s’hagin fixat amb ella i se li escapa un mig somriure. Segueix redactant el correu afanyant-se a arribar a la parada, ha vist que l’autobús és a prop. Finalment corre i hi puja vigilant de no fer malbé el paraigües, el plega. No té temps de seure ni mans per agafar-se a la barra, així que es recolza amb l’esquena just darrere el conductor. Envia el correu. Un noi que tus li demana si té algun paper per mocar-se. Amablement n’hi treu un parell alegant que els necessitarà.

No triga gaire a arribar a la seva parada, ha tingut temps d’enviar un altre correu. Baixa tornant a desplegar el paraigües, li sona el mòbil, contesta, són els de l’oficina que necessiten que es posi en contacte amb el transportista. Arriba a la copisteria, té sort i no hi ha cua, li donen els dossiers, els guarda, demana un albarà, el firma, se’l guarda, comença a escriure un altre correu i surt de la botiga.
Ara ha d’anar a recollir el seu fill a l’escola, aquesta vegada li serà més pràctic el metro. Baixa a l’estació, espera el tren, envia el correu, entra pitjant el botó, s’asseu. Truca al transportista, li explica els repartiments de l’endemà, penja, guarda el telèfon. Surt del bagó, puja al carrer, vol desplegar el paraigües però s’adona que no l’havia guardat, comença un altre correu.
Entra a l’escola, recull el nen, se’l carrega a l’esquena i li dona la mà a la motxilla, envia el correu.
Arriba a l’oficina, plega el paraigües, deixa els dossiers a la taula del director de planta, recull els postits informatius dels seus treballadors. Comença a escriure un altre correu i veu que ha deixat el terra mig enfangat del carrer, treu una escombra del bolso i ho neteja, la guarda, treu una fregona i ho frega. Vol contestar un correu electrònic però veu que no ha acabat l’anterior, l’envia, es despedeix dels pocs que queden al despatx, surt de l’oficina, desplega el paraigües. Obre el navegador i consulta vols barats per marxar de setmana santa, la millor opció és Rotterdam, truca al seu marit, ho confirma, els compra. Mentre es dirigeixen a la parada dona el berenar al seu fill, s’adona que el té a l’esquena, el baixa i es carrega la motxilla. Pujen a l’autobús, comença un nou correu electrònic, arriben, baixen, caminen cap a casa, paren a comprar fruita i verdura, envia el correu electrònic, pensa què farà per sopar i truca a sa mare. Entren a casa, deixa la fruita, la verdura, els postits, el nen, la motxilla, el paraigües, el mòbil, el portàtil, els auriculars, el bolso. El seu fill ha anat a enxufar-se a algun aparell electrònic d’entreteniment; entra a la cuina i s’hi troba el seu marit que està acabant d’enllestir el sopar.
Torna a agafar aire. Ja es pot relaxar.

Prèvia a la batalla

Com cada any em presento al certamen literari "De Dona a Dona" que organitza la Regidoria del Pla per a la Igualtats d'Oportunitats de l'Ajuntament de Granollers. Com l'any passat us mostro la meva participació al concurs, ja que, a les bases no especifica que els relats presentats no puguin estar publicats.

Relat que parteix de la idea: la dona que es vol alliberar. Escrit, aproximadament, en vint minuts; no us espereu res gaire espectacular.

Quan es faci públic el veredicte, aquest blog no s'estarà de comentar els guanyadors i, si cal, remoure una mica les brases per fer fum.

Tot i passar hores davant la cadena de muntatge, amb el temps m’he adonant que mica en mica m’hi allunyava, cada dia més absent.

Per sort, encara mantinc el meu lloc de feina. Però l’empresa, situada a un polígon industrial mal asfaltat, està al límit de les seves capacitats. Unes setmanes enrere van anunciar una reducció de plantilla que, de ben segur, deixarà fora a més de la meitat dels treballadors. Encara que no em toqui a mi, no estic disposada a acceptar que cap de les meves companyes es vegi relegada a l’atur i amb poques opcions de trobar res similar que les ajudi a sortir del pou.

Empesa per la situació econòmica que em rodeja, vaig decidir reprendre els meus estudis. Ja fa uns mesos que vaig començar un curset que m’ajudarà a refrescar tots aquells coneixements que he anat arraconant involutariament per aconseguir entrar a la universitat. Després d’haver educat a un fill i una filla, el meu somni ha derivat a ser mestre de primària. No fa gaire que els dos han marxat de casa deixant que el buit s'apoderi del pis. Cada dia oloro una serenor excessivament tranquil·la que em recorda que m’he de dirigir cap a nous objectius.

L’allunyament que sento per la feina em demostra que he de mirar endavant. Sovint em diuen que el meu comportament és més propi d’un home, segurament perquè no saben del que és capaç una dona per lluitar pel seu futur.

Avui és dia de vaga i ens manifestarem i lluitarem activament pel que em mereixo jo i tota la plantilla de l’empresa que està a punt de ser hipotecada. Recordo vells temps i antigues batalles sindicals, fins i tot m’he preparat un vestuari més propi d’aquells anys en què les treballadores no podíem ni somniar amb la meitat del que tenim ara.

Hem preparat pancartes, lemes, eslògans i, fins i tot, estratègies per fer el que faci falta. Tallarem l’autopista i estem disposades a passar tot el dia esperant que la nostra reivindicació sigui escoltada. Em sento forta i estic apunt per començar aquesta jornada tan anormal, però alhora, tan necessària.

"Després d’uns pensaments necessaris per enfortir la seva ànima, es corda bé les botes i s’estreny la banda del front. Arrufa el front mentre es mira els antidisturbis i prepara l’encenedor que utilitzarà per encendre els pneumàtics. Està a punt de deixar pas al primer dia de la seva nova vida".

Inspiració interior

Repte de Toni Ibañez, modificació del repte no superat de l'Andreu.

Relat a partir de la idea: un llangardaix és engolit per Toni Ibañez, hi troba gent a dins, i hi estableix una república independent.

Durant un calorós dia d'hivern, Toni Ibañez passejava per algun racó inhòspit de la comarca a la recerca de la inspiració poètica. Carregava només una llibreta, un llapis i una videocàmera digital. Després de cansar les cames va concloure que el millor espai per reposar i encetar la llibreta era sota la tènue ombra d'un arbre de fulla perenne. La idea va reeixir ràpidament, només seure un llangardaix va postrar-se-li sobre la cama esperant ser beneït per les paraules del poeta. Després d'uns breus pensaments contemplant la llum del sol que passava a batzegades entre els núvols, va començar a escriure sense aturador. Les idees fluïen i resultaven ràpidament, estava convençut que aconseguiria un nou èxit literari a la catosfera.

Van passar les hores i el sol havia relliscat fins a topar amb l'horitzó. No havia menjat res des que havia sortit de casa i la gana li pressionava l'estómac. Toni Ibañez embogit per l'excés d'inspiració va enxampar el llangardaix i se'l va empassar sense mastegar.

El rèptil va caure per l'esòfag fins arribar a terra, va obrir els ulls amb temor i es va posar dempeus. Era fosc, no veia res, va intentar caminar fins a trobar un punt de recolzament. El va sorprendre la textura del terra, era massa sòlida per ser l'interior d'un ésser humà; finalment va topar amb una paret que li va semblar excessivament llisa per ser orgànica. Instants després es van encendre uns llums del sostre i va poder contemplar una gegantesca sala decorada amb mosaics, escriptures i plantes enfiladisses. D'un racó en va sortir un grup de persones vestides d'esparracs que, tímidament, el miraven estranyats; s'acostaven mica en mica. Es va adonar que hi havia gent observant-lo per les finestres de les parets, de sobte va veure que dels passadissos adjacents en sortien més persones. Tothom el mirava silenciosament fins que un crit amagat entre la multitud va clamar l'arribada de la profecia. El van aixecar en braços, se'l van endur passejant-lo per cambres i passadissos fins arribar a la sala de les runes antigues. Li van ensenyar velles escriptures i dibuixos gravats sobre pedra que relataven els fets i auguraven el renaixement d'aquella gent.

Feia massa temps que vivien a allà, la majoria d'ells no recordava com hi havia arribat, els altres asseguraven haver viscut una tragèdia de la qual no recordaven el final, només haver despertat dins aquelles cambres. Els més petits ja havien nascut dins i no coneixien el món exterior. Però tots tenien una cosa en comú, la passió per la lletra escrita. Era una societat desorganitzada en la qual tothom es passava el dia escrivint, recitant i relatant històries.

El llangardaix va pujar sobre un replà i, amb un discurs enaltidor i utilitzant paraules fervents, va proclamar la república independent de Toni Ibañez.

El crit del silenci

Demà s'acaba el termini per presentar els relats pel certamen literari "de dona a dona" de Granollers. Per tan he decidit escriure alguna cosa. Parteixo de la idea que ha de reflectir algun aspecte sobre l'actualitat de les dones. En aquest cas una mica dur.

Com que a les bases no diu que no es pugui publicar les obres, jo us l'ensenyo.

(No feu cas al títol, és només per vendre)

L'últim que s'ha sentit ha estat un crit esvaint-se entre una multitud de mirades. Sota un sol eixordador el vent propaga els plors d'impotència perduts entre les dunes, des de lluny tres dones observen el que mai haguessin volgut imaginar. Les llàgrimes no aconsegueixen apaivagar el dolor i el patiment que ha embrutat les seves ànimes. S'esperaran un temps per poder netejar i fer un funeral auster, no volen cridar l'atenció per por de represàlies. Una munió de rocs són els únics que s'atreveixen a testimoniar el desastre, tacats de sang envolten el cos mig enterrat i tapat amb una tela elegant, però bruta, tacada, plena de pols.

Fins fa no gaire una turba de gent no deixava veure el que passava i els crits d'exaltació dissimulaven els gemecs de dolor. S'aixecava un núvol de pols pel brogit dels peus sobre la sorra. Se sentien les pedres repicar contra terra, a vegades contra elles mateixes i sovint esquitxant sang.

Encara lluny, una dona es mira una fotografia, vol que el seu últim record sigui feliç. És una foto on hi surt la noia, sense vel, amb el seu fill a Barcelona. Es fixa en la seva mirada, la captiva el seu somriure tan sincer, la corprèn la innocència d'aquell nen tan petit. Però aixeca el cap i no pot evitar tornar a sentir aquell últim crit que ha dut el silenci.

Les cireres sempre s'acaben

Repte de la Núria

Relat a partir del tíol; una idea: un partit de futbol; i tres paraules: balconada, braó i lluert.

Aquest ha estat un repte realment complicat, he suat. M'he permès el luxe de connectar-ho tot així com qui no va la cosa.

Saca el capità, la toca en curt pel seu company que de seguida obra joc a la banda esquerra. Tot just és la primera jugada i ja són dins l'àrea enemiga. El defensa la lluita amb braó i decisió fins que l'aconsegueix prendre. S'escapa sol fins que es veu acorralat i la juga enrere perquè el central organitzi el joc. No s'ho pensa gaire i ataca tot sol pel centre. L'estadi embogeix.

El partit el juga al camp, però a on realment s'ho estan passant bé és a la balconada del gol sud que té una vista privilegiada del terreny de joc. Són una vintena de persones repartides per tota la barana. L'amfitrió de la festa agafa un pac de sis cerveses fresques, es desmarca de la seva dona i en passa una al company que hi ha assegut a la tauleta. La rep a la perfecció acompanyant-la amb un lleuger moviment enrere del braç per aconseguir que es xarboti el mínim possible. L'obra, en pren la primera glopada i la passa en curt al company més proper de la barana. Aquest li torna el favor passant-li una cigarreta, l'agafa, fa una finta sobre el texà i encén un zippo. Els de l'altra punta de la barana, impacients s'acosten valerosos cap al cubell de gel amb cerveses, però uns llangardaixos els fan replantejar l'estratègia.

Els petits rèptils s'han apoderat de la tapa del cubell. Ara un davant de l'altra, s'amenacen amb la vista. El lluert més gran ha aconseguit intimidar l'altra que s'escapa per la banda dreta baixant pel cubell. Busca refugi prop de les rajoles del terrari, però ha de recular. L'altra no l'ha perdut de vista i el segueix, aprofita l'error escurça distàncies. Escalen les rajoles i s'enfilen a la barana per baixar ràpidament al balcó inferior. No poden evitar-ho i cauen sobre unes margarides. El més petit aprofita que la porta és entreoberta i es cola al pis, ha aconseguit despistar el contrincant.

El pobre lluert no està de sort, a la sala hi ha dos nens petits barallant-se, s'espanta i ha d'amagar-se sota una calaixera. El nen té agafada a la seva germana per la cintura, però ella té dos anys més i pot avançar poc a poc cap a la cuina. Tot i això s'adona que no aconseguirà arribar-hi a temps i prova de desfer-se'n deslligant-li les mans, ell les apreta encara més però finalment cau de cul a terra. Però amb la cama li fa la traveta, s'aixeca i es posa al capdavant de la cursa, entra a la cuina i agafa l'última cirera del bol de les fruites. Sa germana hi arriba de seguida i, aprofitant que està despistat li pren de les mans. Es gira d'esquena i se la menja.

Senyores i senyors, ha aconseguit l'última cirera, la germana gran ha aconseguit l'última cirera! Els seus pares han sentit el terrabastall i s'adonen que s'han acabat les cireres. Estimats pares, les cireres sempre s'acaben! Les cireres sempre s'acaben!

Volies ser un amfibi

Breu relat escrit a partir d'una idea: convertir-se en amfibi

Quan eres petit sempre havies volgut convertir-te en amfibi. Et passaves hores nedant a la piscina, volies que et sortissin brànquies i que et cresquessin membranes entre els dits. El mar et cridava, volies viure entre dos móns i explorar hàbitats inhòspits. No volies saber que era una empresa impossible i insisties dia rere dia. Però et vas fer gran i aquest somni es va anar aigualint entre preocupacions fins a esvair-se.