Càntics de matinada

Repte de Pau Farell. Relat a partir d'una imatge.

He escrit un conte infantil a partir d'una il·lustració que va penjat al seu blog, el relat va tard, però ja és un repte superat!

En Bernat era un pagès que vivia a un petit poble de muntanya molt difícil de trobar, fins i tot fent servir GPS. Tot sovint hi apareixien turistes i excursionistes mig perduts i l'hostal del poble va haver de tancar perquè els clients no aconseguien arribar fins al poble. Li encantava viure perdut, casa seva era encara més amunt del nucli urbà, des d'un punt en què podia veure el poble i amagar-se'n alhora. Però hi havia un nen que li encantava anar-lo a visitar i donar-li la tabarra. Es deia Miquel i vivia al centre del poble, després de l'escola sempre pujava a casa seva fascinat per les feines de pagès.

En Bernat llaurava camps i tenia una petita granja amb porcs, gallines, conills, dos gossos i un gall que el despertava cada matí. Al gall li encantava dormir a la fresca per poder cantar només veure els primers raig de llum; però va arribar un hivern molt fred i el gall es va morir esperant l'albada. Des d'aleshores en Bernat s'adormia, es despertava tard i no podia fer totes les feines ben fetes. El camp quedava a mig llaurar, els porcs mal alimentats, les gàbies de conills feien pudor i els ous s'acumulaven al cul de les gallines. Havia de comprar un gall, però a la comarca no n'hi havien i havia de baixar a la ciutat a comprar-ne un, a més a més, eren molt cars i econòmicament no s'ho podia permetre.

En Miquel sabia el que li passava i estava molt preocupat. El volia ajudar el més aviat possible però no sabia què fer, fins que un bon dia se li va acudir una magnífica idea. Una matinada de primavera, a dos quarts de sis del matí, en Bernat es va despertar sentint cantar un gall una mica enregollat. De seguida es va aixecar i va mirar per la finestra, va veure en Miquel imitant el cant d'un gall. Anava disfressat amb roba de color blau, havia cosit unes ales darrera i duia una caputxa a on hi havia enganxat dos ulls i un bec de cartró.

En Bernat li va agrada molt la sorpresa però li va dir a en Miquel que no calia que ho fes cada dia perquè sinó arribaria tard a l'escola. Però a en Miquel li agradava visitar-lo i hi anava cada dia a despertar-lo.

Gràcies a això en Bernat va aconseguir posar al dia les feines del camp i el rendiment de la granja va augmentar moltíssim. A mitjans d'estiu tenien previst anar a comprar un gall jove perquè el substituís. Però el mateix dia que havien d'agafar el carro per baixar a la ciutat, quan en Miquel cantava per despertar en Bernat, un gall verd, atret pels cants estrambòtics del nen, va posar-se al seu costat a cantar. Finalment no van anar a la ciutat perquè aquell gall es va quedar a la granja per sempre.

Post d'en Pau Farell al seu blog amb la imatge original.

Inspiració interior

Repte de Toni Ibañez, modificació del repte no superat de l'Andreu.

Relat a partir de la idea: un llangardaix és engolit per Toni Ibañez, hi troba gent a dins, i hi estableix una república independent.

Durant un calorós dia d'hivern, Toni Ibañez passejava per algun racó inhòspit de la comarca a la recerca de la inspiració poètica. Carregava només una llibreta, un llapis i una videocàmera digital. Després de cansar les cames va concloure que el millor espai per reposar i encetar la llibreta era sota la tènue ombra d'un arbre de fulla perenne. La idea va reeixir ràpidament, només seure un llangardaix va postrar-se-li sobre la cama esperant ser beneït per les paraules del poeta. Després d'uns breus pensaments contemplant la llum del sol que passava a batzegades entre els núvols, va començar a escriure sense aturador. Les idees fluïen i resultaven ràpidament, estava convençut que aconseguiria un nou èxit literari a la catosfera.

Van passar les hores i el sol havia relliscat fins a topar amb l'horitzó. No havia menjat res des que havia sortit de casa i la gana li pressionava l'estómac. Toni Ibañez embogit per l'excés d'inspiració va enxampar el llangardaix i se'l va empassar sense mastegar.

El rèptil va caure per l'esòfag fins arribar a terra, va obrir els ulls amb temor i es va posar dempeus. Era fosc, no veia res, va intentar caminar fins a trobar un punt de recolzament. El va sorprendre la textura del terra, era massa sòlida per ser l'interior d'un ésser humà; finalment va topar amb una paret que li va semblar excessivament llisa per ser orgànica. Instants després es van encendre uns llums del sostre i va poder contemplar una gegantesca sala decorada amb mosaics, escriptures i plantes enfiladisses. D'un racó en va sortir un grup de persones vestides d'esparracs que, tímidament, el miraven estranyats; s'acostaven mica en mica. Es va adonar que hi havia gent observant-lo per les finestres de les parets, de sobte va veure que dels passadissos adjacents en sortien més persones. Tothom el mirava silenciosament fins que un crit amagat entre la multitud va clamar l'arribada de la profecia. El van aixecar en braços, se'l van endur passejant-lo per cambres i passadissos fins arribar a la sala de les runes antigues. Li van ensenyar velles escriptures i dibuixos gravats sobre pedra que relataven els fets i auguraven el renaixement d'aquella gent.

Feia massa temps que vivien a allà, la majoria d'ells no recordava com hi havia arribat, els altres asseguraven haver viscut una tragèdia de la qual no recordaven el final, només haver despertat dins aquelles cambres. Els més petits ja havien nascut dins i no coneixien el món exterior. Però tots tenien una cosa en comú, la passió per la lletra escrita. Era una societat desorganitzada en la qual tothom es passava el dia escrivint, recitant i relatant històries.

El llangardaix va pujar sobre un replà i, amb un discurs enaltidor i utilitzant paraules fervents, va proclamar la república independent de Toni Ibañez.

Burocràcia diabòlica

Repte de l'Andreu.

Relat a partir de tres paraules: anticrist, municipal i donut.

Llueix una jaqueta llarga fins als turmells, d'un color grana brillant, la du oberta però lligada per la cintura de tal manera que deixa veure una armilla fosca amb sanefes que recorden el segle XVIII. Porta unes botes marrons segurament fetes a partir de la pell d'un animal. Unes ulleres de sol modernes amaguen uns ulls vermells de sang, però si el que volia era anar d'incògnit li hagués fet falta posar-se un barret, ja que, per molt que porti els cabells despentinats, no aconsegeuix dissimular dues banyes que li surten de la testa.

Decideix que per passar desapercebut, necessita imitar el comportament d'un ciutadà normal, per això entra al supermercat més pròxim. Tot i que les estanteries el deixen desconcertat acaba optant per comprar un pastisset rodó amb un forat al mig, conegut a l'infern com a donut.

Un cop ha agafat forces entra decididament a la oficina municipal d'atenció al ciutadà, després d'una avorrida espera li toca el seu torn.

- Bon dia tingui senyora. M'agradaria entregar aquesta instància per demanar permís municipal per tal que satanàs pugui iniciar l'apocalipsi.

- Em sembla que s'equivoca, a aquesta oficina no tractem temes religiosos.

- Si senyora, m'han assegurat que l'hem d'entregar per aconseguir el permís, pensi que necessitarem que ens cedeixin tots els espais públics de la ciutat. Un cop comenci la fi del món no ens podem permetre que hi hagi parcel·les no autoritzades. Sobretot perquè és ben possible que hi hagi danys col·laterals, segons el nostre programa cauran flames del cel, pensi que és molt difícil dirigir-les correctament.

- Entenc el que m'està explicant però no podem entrar a registre aquest tipus d'instàncies. Crec que seria més adequat que es dirigís al departament d'urbanisme, tot i que no crec que els faci massa gràcia aquesta petició.

- Segur que no pot entrar la instància, encara que sigui per deixar constància de l'esdeveniment.

- Ho sento senyor no hi puc fer res. Ja li he dit que es dirigeixi a urbanisme. A més, una simple instància no servirà, necessitarà entregar un dossier amb tots els detalls del projecte.

- Si us plau senyora, el meu cap m'ha assegurat que primer cal entrar la instància a l'oficina municipal. Abans de venir el secretari ha trucat per assegurar-se'n.

- Els deuen haver informat malament, em sap greu. Segueixi els passos que li he indicat i no hi haurà cap problema.

Al veure que la conversa ja no dona més de si, enclasta el donut sobre el taulell i marxa amb el rostre irritat. No suporta haver de fer viatges tan llargs per res. Però hauria d'haver estat més atent, perquè si s'hagués fixat bé en les dates hauria deduït que l'apocalipsi no està previst fins anys més tard i entregar una instància tan aviat és absurd.

Reptes superats

Llistat de tots els reptes que ha anat superant el festí difús.

2009

- Els crancs juguen a pilota (Andreu, Fontpi i Alba)

- Et sortiré a buscar (Concepció)

- Les cireres sempre s'acaben (Núria)

- Mirar sense veure, veure sense mirar (Jaume)

- Com més serem més riurem (Mireia)

- Queixa pronunciada (Pau)

2010

- Burocràcia diabòlica (Andreu)

- Càntics de matinada (Pau)

Queixa pronunciada

Repte proposat per en peu.

Aquest és un relat continuació de queixa sense oient publicat al seu blog.

Des del meu escriptori no puc fer més que veure els periodistes com passegen tan feliços amb cara de tranquil·litat. Qui es pensen que es desgarra la pell mentre ells dormen? Qui es pensen que procura per ells quan aquell cabrón se'n pensa alguna?

No es poden imaginar la de vegades que han estat a prop d'una catàstrofe. I tan tranquils. El superheroi ja hi serà quan passi alguna cosa; el superheroi sempre està a punt; el superheroi no deixaria mai que els passés res...

Això a altres llocs no passa, sembla que s'ho busquin. Ho munten tan malament que sempre acaba sortint un degenerat que pensa ves a saber què i intenta destruir ves a saber què altra.

Si no fos pel merda de sou que tinc, em compraria una casa ben lluny, a la Lapònia, al costat del pare Noel. O a Mongòlia, em dedicaria a destil·lar licor de llet de cabra o el que sigui que fan allà.

Tampoc en trauré res, si és que ja m'agrada com està.

Com més serem més riurem

Repte proposat per la Mireia

Relat escrit a partir del títol: com més serem més riurem.

Al principi volia escriure sobre un grup de persones dins d'una cambra de gas nazi, però he pensat que els jueus finolis em voldrien mal. Aquest és el típic relat que sense tenir ni idea de què passarà, deixo fluir els dits i invento a l'instant. És divertit descobrir què va passant mica en mica.

És massa d'hora per entendre el rellotge i en Lluç ja està dalt del cotxe sortint del garatge. Tot i que no s'hi havia esmerat gaire, feia temps que volia descobrir com eren els dissabtes a aquesta hora del matí.

Primera parada: recollir l'Orada. L'està esperant sota casa seva amb cara d'haver sortit del taüt i necessitar urgentment uns glops de sang fresca.

- Bon dia a la vila de l'escamarlà - va dir en Lluç.

- No estic per bromes que el cafè encara no m'ha fet efecte.

- Doncs t'hauràs d'esperar una bona estona, vaig llegir que la cafeïna no comença a fer efecte, com a mínim, fins quatre o cinc hores després d'haver-la pres.

- El que tu diguis. Abans que me n'oblidi, gràcies per acompanyar-me a tornar els llibres.

- On son?

- Els hem d'anar a buscar.

Segona parada: recollir els llibres a casa en Verat.

L'Orada surt del cotxe i truca al timbre, no triga en contestar: baixo de seguida. Al cap de tres minuts ja és a baix amb els llibres embolicats amb cordills que guarden al maleter.

- Bon dia i gràcies per baixar-los, hauríem pogut pujar a buscar-los.

- No passa res, m'he llevat d'hora i no tinc res a fer.

- Ei! Vols venir a tornar-los? Anem directes a la metròpolis i tu que te la coneixes millor ens podries ajudar a trobar el lloc concret.

- Que no sigui dit! Vaig a posar-me sabates i baixo de seguida.

Un cop van ser tots al cotxe van engegar per agafar l'autopista.

Tercera parada: recollir l'autoestopista.

Quan estan a punt de sortir de la ciutat en Lluç redueix la velocitat.

- Heu recollit mai a un autoestopista?

- No.

- Mai.

- Ni ganes.

- Doncs avui serà el primer dia, us fa bona pinta?

No tenen temps de contestar que ja ha parat el cotxe al costat i li pregunta a on va. La resposta és extremament òbvia, en aquesta direcció només es pot anar a la metròpoli. Va ben vestit, amb camisa i pantalons ben planxats, però va una mica despentinat i emet una lleugera olor a haver passat un parell de dies pel bosc sense dutxar-se.

Al cotxe tots estan molt callats, menys en Lluç que s'interessa pel nou inquilí.

- A on vas exactament de la ciutat?

- Si he de ser sincer, encara no ho sé exactament, però he d'anar a parar pel centre, des d'allà ja m'espavilaré.

- Allà a on anem de centres n'hi ha molts, però ja ho trobarem.

Mentre adelantaven conductors sense pressa per l'autopista, el cotxe seguia en silenci, fins que l'autoestopista amb la intenció de crear ambient va dir:

- Sabeu com es diuen els afers dels arquebisbes?

- Digues, digues...

- Afers arxiepiscopals! Dit així sembla que hagi de ser molt divertit ser arquebisbe, però això del vot de castedat els ha de destrossar la vida, però ells sabran què fan, si així s'acosten una mica més a déu... Sempre està bé ser una mica espiritual i sobretot que hi hagi gent que hi dediqui la vida, llavors ens ho poden explicar i ens estalvien meditació. Són com els budistes però intentant transmetre els seus coneixements a la gent del poble. Per això el budisme no m'entusiasma gens...

Va seguir xerrant sense deixar oportunitat a que ningú més pogués obrir boca fins que van sortir de les rondes per endinsar-se a la gran quadrícula urbana.

Quarta parada: Estació d'autobusos.

Durant una bona estona van estar fent voltes sense acabar de saber a on anaven.

- A veure, algú sap on estem?

Ningú va contestar per por de cagar-la. Fins que l'Orada va obrir la boca per primera vegada des que van recollir l'autoestopista.

- Hauries d'haver agafat el GiliPolleS.

- Quin gilipolles?

- El GPS...

De sobre es va crear un silenci incòmode mentre la resta fa esforços per no fer la broma fàcil.

- Verat, si tu coneixes aquesta ciutat!

- Si però no aquesta zona, odio quan quadriculen els carrers, em semblen tots iguals.

- I perquè coi has vingut?

- Ja t'ho he dit, perquè no tenia res a fer. És més divertit perdre's que quedar-se a casa mirant documentals.

L'autoestopista és home de món i fent honor a la seva condició va afegir que podrien parar a una estació d'autobusos per mirar un mapa. Per aquesta zona no és difícil trobar-ne una amb facilitat, la localitzen de seguida i baixen tots per discutir el millor recorregut un cop descoberta la posició exacte.

Per sorpresa seva, en Verat descobreix que a la parada hi ha assegudes dues amigues seves. El rostre les delata, tornen de festa i no han dormit.

- Ei què tal? Oblada, Llissa, què heu fet aquesta nit?

- Res, esperar l'autobús mentre fem esforços per no adormir-nos.

Sense dir ni bon dia, l'altra s'il·lumina - Que torneu? Ens podeu portar?

- Si, suposo que si, el cotxe és gran seguir que hi cabem.

En Lluç va fer cara estranya però emparant-se a les lleis no escrites de la gent que torna de festa, va assentir. Un cop van saber, més o menys, per on havien de passar, van encabir-se al cotxe i van prosseguir la marxa.

Cinquena parada: un xamfrà qualsevol.

Tot just cinc minuts després de pujar el cotxe, les dues noies ja estan dormint com soques impedint que els quatre de darrera puguin seure amb comoditat. Però a l'autoestopista ja li agrada i en Verat és molt comprensiu, i a més proposa parar a fer una cigarreta, el qual tots necessiten amb certa urgència.

Tenen sort i just a un xamfrà hi ha un aparcament, que tot i ser de pagament, els va perfecte. Pel poc que els costarà no cal jugar-se-la i paguen el tiquet de zona blava.

Tot just sortir l'Orada diu: - Em sembla que per aquest carrer ja hi hem passat.

A la resta també li ho sembla però posen cara d'abstencionista i s'encenen el piti. Set minuts després ja pugen al cotxe. Però un policia local està molt a prop i veu que els inquilins superen la capacitat del vehicle i s'acosta a preguntar.

- Perdonin, ja saben que no pot pujar tanta gent dins un sol vehicle?

- Si agent, però aquest cotxe és prou ample i les noies no són gaire grans i hi cabem perfectament, sigui una mica comprensiu.

- Ja saben que no els puc deixar marxar amb aquestes condicions. No m'agradaria haver-los de multar i immobilitzar el vehicle.

Mentrestant un sonat roba la moto del policia en un atac de bogeria inconscient. L'agent es posa a córrer intentant atrapar-lo tot i saber que és inútil. L'autoestopista assegura que han d'aprofitar i marxar, les seves experiències amb la policia no han estat gaire indulgents. Però el policia ha desistit massa ràpid de la persecució i el tornen a tenir a sobre.

- Senyors, no els posaré la multa si em deixen pujar i m'acosten a la comissaria, des d'aquí no els puc avisar, tenia la ràdio a la moto. Això si, hauran de baixar dues persones.

- Senyor Agent, o juguem tots o punxem la pilota.

- Jo em sé aquesta frase amb una puta i un riu, però m'ha agradat, faci'm lloc que pujo.

El policia i l'Orada s'apreten per cabre al seient del copilot i engeguen la marxa mentre els guia pels carrers. Durant el trajecte en Lluç aprofita per acabar-se de situar i descobrir que el final del seu recorregut gairebé coincideix amb la comissaria.

Sisena parada: policia local.

Paren just davant la comissaria talment com l'agent els indica. Als policies que hi ha a la porta no els hi agrada gaire aquest cotxe, però veuen sortir-hi el seu company que els indica que no passa res. Amb la mirada els hi agraeix que l'hagin acompanyat i amb la mà els diu que marxin ràpidament.

Setena parada: la llibreria.

Un carrer més enllà, aparquen el cotxe, tenen la llibreria gairebé a tocar. Surten tots menys l'Oblada i la Llissa que es queden dormint. L'Orada treu els llibres del maleter i entra a la botiga a tornar-los.

En Lluç, sense recordar el nom que mai ha preguntat diu: - Autoestopista, no sé a on vas ni perquè, però et deixarem aquí, nosaltres tornem directament a casa.

- Molt agraït igualment. - Obra el seu cartronet de tabac i n'ofereix un a cadascú, tots accepten, se l'encenen i se'l fumen.

Mirar sense veure, veure sense mirar

Repte d'en Jaume

Tot i que al comentari que ens deixava en Jaume no quedava prou clar, he decidit agafar "mirar sense veure, veure sense mirar" com a títol i escriure-ho en forma de poema.

Si observes amb els ulls, mirant just davant teu,

veuràs el món difús, l'espai obac i obscur.

Si fixes la mirada, si arrufes les parpelles,

dispersaràs les formes, embullaràs l'entorn.

Si tanques els teus ulls i abstreus tot el que veus,

veuràs l'entorn finit, definiràs el buit.

Si arronses la mirada, si absort te'n desentens,

veuràs com mai has vist l'espai que finalitza.

Les cireres sempre s'acaben

Repte de la Núria

Relat a partir del tíol; una idea: un partit de futbol; i tres paraules: balconada, braó i lluert.

Aquest ha estat un repte realment complicat, he suat. M'he permès el luxe de connectar-ho tot així com qui no va la cosa.

Saca el capità, la toca en curt pel seu company que de seguida obra joc a la banda esquerra. Tot just és la primera jugada i ja són dins l'àrea enemiga. El defensa la lluita amb braó i decisió fins que l'aconsegueix prendre. S'escapa sol fins que es veu acorralat i la juga enrere perquè el central organitzi el joc. No s'ho pensa gaire i ataca tot sol pel centre. L'estadi embogeix.

El partit el juga al camp, però a on realment s'ho estan passant bé és a la balconada del gol sud que té una vista privilegiada del terreny de joc. Són una vintena de persones repartides per tota la barana. L'amfitrió de la festa agafa un pac de sis cerveses fresques, es desmarca de la seva dona i en passa una al company que hi ha assegut a la tauleta. La rep a la perfecció acompanyant-la amb un lleuger moviment enrere del braç per aconseguir que es xarboti el mínim possible. L'obra, en pren la primera glopada i la passa en curt al company més proper de la barana. Aquest li torna el favor passant-li una cigarreta, l'agafa, fa una finta sobre el texà i encén un zippo. Els de l'altra punta de la barana, impacients s'acosten valerosos cap al cubell de gel amb cerveses, però uns llangardaixos els fan replantejar l'estratègia.

Els petits rèptils s'han apoderat de la tapa del cubell. Ara un davant de l'altra, s'amenacen amb la vista. El lluert més gran ha aconseguit intimidar l'altra que s'escapa per la banda dreta baixant pel cubell. Busca refugi prop de les rajoles del terrari, però ha de recular. L'altra no l'ha perdut de vista i el segueix, aprofita l'error escurça distàncies. Escalen les rajoles i s'enfilen a la barana per baixar ràpidament al balcó inferior. No poden evitar-ho i cauen sobre unes margarides. El més petit aprofita que la porta és entreoberta i es cola al pis, ha aconseguit despistar el contrincant.

El pobre lluert no està de sort, a la sala hi ha dos nens petits barallant-se, s'espanta i ha d'amagar-se sota una calaixera. El nen té agafada a la seva germana per la cintura, però ella té dos anys més i pot avançar poc a poc cap a la cuina. Tot i això s'adona que no aconseguirà arribar-hi a temps i prova de desfer-se'n deslligant-li les mans, ell les apreta encara més però finalment cau de cul a terra. Però amb la cama li fa la traveta, s'aixeca i es posa al capdavant de la cursa, entra a la cuina i agafa l'última cirera del bol de les fruites. Sa germana hi arriba de seguida i, aprofitant que està despistat li pren de les mans. Es gira d'esquena i se la menja.

Senyores i senyors, ha aconseguit l'última cirera, la germana gran ha aconseguit l'última cirera! Els seus pares han sentit el terrabastall i s'adonen que s'han acabat les cireres. Estimats pares, les cireres sempre s'acaben! Les cireres sempre s'acaben!

Et sortiré a buscar

Repte de la Concepció.

Relat escrit a partir de tres paraules: desig, xocolata i moment.

Em va semblar que passaven hores i segurament només va ser un moment. No era la primera vegada que sentia aquell pessigolleig a l'estómac, però aquesta vegada era diferent, sentia que no era el mateix.

No acostumo a anar sol als bars, però aquell dia vaig sortir de casa amb la intenció de trobar la inspiració i omplir la meva nova llibreta. No vaig poder concentrar-me ni un moment, l'elecció del local no va ser gaire adequada, no podia evitar fixar la mirada a través del finestral.

Em vaig abstreure de seguida, no recordo quanta estona, fins que la vaig veure venir. La seva figura es va concretar mentre el paisatge s'esborrava poc a poc fins a diluir-se en una pintura aquosa. S'acostava i no me n'adonava, el seu caminar esborrava el rastre del seu entorn fins que va obrir la porta del bar. Vaig tornar a posar els peus a terra i vaig saltar impulsivament. En un gest de timidesa em vaig encongir mentre mirava de reüll el meu entorn, ningú s'hi havia fixat però vaig fer veure que escrivia.

Mentre guixava la llibreta anava aixecant la mirada per no perdre-la de vista. S'havia acomodat a un tamboret de la barra, no sabria dir si massa a prop meu; prenia alguna cosa en una tassa blanca, no m'hi vaig fixar. Estava xerrant amb la cambrera del local, segurament es coneixien.

Quan es va aixecar vaig fixar la mirada a la llibreta, em vaig adonar que havia estat dibuixant gargots sense sentit; me'n vaig avergonyir i vaig decidir obrir tremolosament la xocolata del cafè. Les fan massa petites, me la vaig empassar de seguida. Vaig aixecar la mirada, la tenia davant. Va ser inevitable repassar la seva silueta fins arribar als seus ulls, no sabia què dir-li, vaig aixecar les celles intentant demostrar que podia preguntar-me alguna cosa. Em va demanar el bolígraf i sense respondre li vaig donar, es va apuntar alguna cosa a la mà i me'l va tornar.

- Gràcies. - De res.

Ara que ja sé on és, demà tornaré a buscar-la.

Els crancs juguen a pilota

Relat escrit a partir del títol i tres paraules: pilota, cranc i escafandre.

Aquesta sessió és la continuació d'una llarga investigació que el Doctor Moresty va iniciar fa més de cinc anys. Ha viatjat expressament dels gèlids mars del nord de Noruega per treballar amb la subespècie de crancs mediterrània, anomenada "cancer pagurus".

Aquesta immersió servirà per investigar un estrany comportament, que els crancs de l'Atlàntic han adquirit al llarg del temps i que, avui en dia, encara no té una explicació raonable. Els investigadors han de reproduir un escenari al seu hàbitat natural i estudiar-ne el comportament.

Aquesta espècia és nocturna, la immersió l'efectuen prop de les dues de la matinada, ja que és quan els crancs tenen més activitat. Es posen les respectives escafandres, dissenyades expressament per submergir-se en aigües poc profundes i de clima temperat. Observem que es cabussen lentament sense moure excessivament l'aigua, ja que és molt probable que hi hagi una colònia de crancs pròxima al vaixell. Els focus que utilitzen són de baixa intensitat i color vermellós per mirar de no espantar els crustacis decàpodes.

Un cop a terra, no neden gaire estona fins a trobar-ne dos rere una roca, però no tenen gaire sort i s'amaguen de seguida. No poden esperar-los, és possible que s'hi quedin reclosos, o bé, que surtin de la roca per altres forats aprofitant els conductes erosionats per les algues i els corrents marítims. Uns minuts més tard els investigadors decideixen buscar un terreny més pla i sorrós.

A la llunyania poden veure una petita colònia. S'hi acosten amb precaució i es situen a una distància raonable. Un des investigadors treu una pilota de tenis que han omplert d'aigua perquè pugui romandre sota l'aigua. L'enganxen a la punta d'un pal que acosten lentament a la colònia; i un cop està dalt seu, la deixen anar mitjançant un cable. La pilota cau lentament just al mig, la majoria d'ells es posa en posició de defensa, han tingut sort i cap d'ells ha fugit. Un cranc s'hi acosta i pica la pilota, la resta no triga gaire a imitar-lo fins al punt que acaben passant-se-la uns als altres. Estan jugant a pilota en formació circular, de tal manera que mai se'ls escapa .

Tot i que el cercle sempre el formin mascles i femelles, aquesta reacció no respon a cap ritual d'aparellament, ja que quan l'efectuen sempre s'aparten del grup. Els crancs mascles acostumen a ser molt violents, però quan realitzen aquesta pràctica gairebé mai sorgeixen enfrontaments. Tampoc es tracta d'una espècia d'entrenament perquè les cries sempre queden apartades, i per molt que s'acostin, mai les deixen entrar al cercle.

El Doctor Moresty no te indicis que el joc de pilota formi part del comportament de la subespècie mediterrània, de manera que no poden saber si es tracta d'una pràctica habitual o d'un instint natural.

És molt possible que anteriorment el ritual no es realitzés amb una pilota de tenis, però els investigadors mai han estat capaços de reproduir el comportament amb elements naturals de forma esfèrica; ni tan sols amb altres tipus de pilotes que ens semblarien més adhients.

Avui en dia encara hi ha molts enigmes al voltant del joc de pilota dels crancs i del seu instint que els impulsa a realitzar un joc en comunitat. El Doctor Moresty i els seus investigadors hauran de reproduir moltes més vegades aquesta situació. Tots els investigadors es quedaran a les costes del nord del Marroc durant dos mesos més. Aleshores traslladaran alguns exemplars fins al sud de Noruega per barrejar-los de manera controlada i repetir l'experiment.