Guanyadores del concurs "de dona a dona"

Ja han sortit publicats els tres relats guanyadors del certamen literari "de Dona a Dona" que presenta l'ajuntament de Granollers en motiu de la commemoració del Dia internacional de les dones. Jo m'hi vaig presentar, sense gaire fortuna, amb el relat titulat el crit del silenci.

Com no podia ser d'altra manera, els tres relats guanyadors han estat escrits per dones. Amb aquestes línies vull denunciar que hi ha discriminació de gènere en aquest certamen, no hi ha hagut cap edició en què guanyés un home. Trobo que és una política nefasta ja que l'únic que aconsegueixen és evidenciar que les dones necessiten la discriminació positiva per aconseguir guanyar.

Crítica als relats guanyadors (conté spoilers)

El primer premi ha estat per Maria Teresa Valls Baro amb el relat aigüera avall.

La gràcia d'aquest concurs literari és tractar qüestions d'actualitat que afectin al gènere femení. Doncs aquest relat tracta d'una dona anorèxica i mimada del primer món que plora a la dutxa per culpa del seu complex de vaca i que s'acaba suïcidant aigüera avall. Molt encertat tenint en compte que és un tema que va passar de moda als 90. Tot amenitzat amb un to de desesperació i metàfores de caramels.

El segon premi ha estat per Rosa Maria García Bidegain amb el relat no renunciaré a ti.

En aquest relat trobem una mare i una filla en la típica situació de confessions al llit de mort amb una carta i llàgrimes als ulls. Però el que és realment important d'aquest relat no és la forma sinó el contingut que, en aquest cas, si que és d'actualitat. Es tracta d'un pamflet antiavortista... la pobra mare es va quedar embarassada inesperadament, però el malvat marit no volia cap fill i va intentar que avortés; i com que era tan mala persona, es van haver de separar.

El tercer premi ha estat per Maria Teresa Mas Codina amb el relat dret de pensar, dret d'estimar.

En aquest cas ens trobem amb un relat molt poc acurat i amb una escriptura pobre, molt pobre. El tema no deixa de ser superflu, tracta sobre una àvia i el seu dret a resoldre mots encreuats.

Segons el meu parè, jo hagués premiat a un relat d'autèntica actualitat, que tractés, per exemple, sobre una dona immigrant que ha estat sotmesa a un judici islàmic il·legal i condemnada a morir per lapidació.

I no parlarem del cartell que també té molta tela.

Els crancs juguen a pilota 2

En aquests moments, si busques "jocs de crancs" al Google, a la desena entrada hi surt el festí difús, enllaçant el relat "els crancs juguen a pilota". Per no perdre aquesta meravellosa posició, em disposo a compartir els veritables crancs que juguen a pilota.

Gaudiu!

Inspiració interior

Repte de Toni Ibañez, modificació del repte no superat de l'Andreu.

Relat a partir de la idea: un llangardaix és engolit per Toni Ibañez, hi troba gent a dins, i hi estableix una república independent.

Durant un calorós dia d'hivern, Toni Ibañez passejava per algun racó inhòspit de la comarca a la recerca de la inspiració poètica. Carregava només una llibreta, un llapis i una videocàmera digital. Després de cansar les cames va concloure que el millor espai per reposar i encetar la llibreta era sota la tènue ombra d'un arbre de fulla perenne. La idea va reeixir ràpidament, només seure un llangardaix va postrar-se-li sobre la cama esperant ser beneït per les paraules del poeta. Després d'uns breus pensaments contemplant la llum del sol que passava a batzegades entre els núvols, va començar a escriure sense aturador. Les idees fluïen i resultaven ràpidament, estava convençut que aconseguiria un nou èxit literari a la catosfera.

Van passar les hores i el sol havia relliscat fins a topar amb l'horitzó. No havia menjat res des que havia sortit de casa i la gana li pressionava l'estómac. Toni Ibañez embogit per l'excés d'inspiració va enxampar el llangardaix i se'l va empassar sense mastegar.

El rèptil va caure per l'esòfag fins arribar a terra, va obrir els ulls amb temor i es va posar dempeus. Era fosc, no veia res, va intentar caminar fins a trobar un punt de recolzament. El va sorprendre la textura del terra, era massa sòlida per ser l'interior d'un ésser humà; finalment va topar amb una paret que li va semblar excessivament llisa per ser orgànica. Instants després es van encendre uns llums del sostre i va poder contemplar una gegantesca sala decorada amb mosaics, escriptures i plantes enfiladisses. D'un racó en va sortir un grup de persones vestides d'esparracs que, tímidament, el miraven estranyats; s'acostaven mica en mica. Es va adonar que hi havia gent observant-lo per les finestres de les parets, de sobte va veure que dels passadissos adjacents en sortien més persones. Tothom el mirava silenciosament fins que un crit amagat entre la multitud va clamar l'arribada de la profecia. El van aixecar en braços, se'l van endur passejant-lo per cambres i passadissos fins arribar a la sala de les runes antigues. Li van ensenyar velles escriptures i dibuixos gravats sobre pedra que relataven els fets i auguraven el renaixement d'aquella gent.

Feia massa temps que vivien a allà, la majoria d'ells no recordava com hi havia arribat, els altres asseguraven haver viscut una tragèdia de la qual no recordaven el final, només haver despertat dins aquelles cambres. Els més petits ja havien nascut dins i no coneixien el món exterior. Però tots tenien una cosa en comú, la passió per la lletra escrita. Era una societat desorganitzada en la qual tothom es passava el dia escrivint, recitant i relatant històries.

El llangardaix va pujar sobre un replà i, amb un discurs enaltidor i utilitzant paraules fervents, va proclamar la república independent de Toni Ibañez.

La república Toni Ibañez

Repte de l'Andreu NO SUPERAT!
L'Andreu ens proposava una idea per un relat:
Toni Ibañez és engolit per un llangardaix gegant, hi troba gent a dins, i hi estableix una república independent.

Després de pensar-hi profundament he arribat a la conclusió que no es pot crear un relat a partir d'aquesta idea, ja que, per si sola funciona perfectament, allargar-la seria un error.
Per altra banda he recordat un antic repte de l'Andreu. Em proposava fer un gif animat a on sortís un llangardaix menjant-se el món.

Ja ho sé, té una falta d'ortografia, però ara no ho canviaré.

Burocràcia diabòlica

Repte de l'Andreu.

Relat a partir de tres paraules: anticrist, municipal i donut.

Llueix una jaqueta llarga fins als turmells, d'un color grana brillant, la du oberta però lligada per la cintura de tal manera que deixa veure una armilla fosca amb sanefes que recorden el segle XVIII. Porta unes botes marrons segurament fetes a partir de la pell d'un animal. Unes ulleres de sol modernes amaguen uns ulls vermells de sang, però si el que volia era anar d'incògnit li hagués fet falta posar-se un barret, ja que, per molt que porti els cabells despentinats, no aconsegeuix dissimular dues banyes que li surten de la testa.

Decideix que per passar desapercebut, necessita imitar el comportament d'un ciutadà normal, per això entra al supermercat més pròxim. Tot i que les estanteries el deixen desconcertat acaba optant per comprar un pastisset rodó amb un forat al mig, conegut a l'infern com a donut.

Un cop ha agafat forces entra decididament a la oficina municipal d'atenció al ciutadà, després d'una avorrida espera li toca el seu torn.

- Bon dia tingui senyora. M'agradaria entregar aquesta instància per demanar permís municipal per tal que satanàs pugui iniciar l'apocalipsi.

- Em sembla que s'equivoca, a aquesta oficina no tractem temes religiosos.

- Si senyora, m'han assegurat que l'hem d'entregar per aconseguir el permís, pensi que necessitarem que ens cedeixin tots els espais públics de la ciutat. Un cop comenci la fi del món no ens podem permetre que hi hagi parcel·les no autoritzades. Sobretot perquè és ben possible que hi hagi danys col·laterals, segons el nostre programa cauran flames del cel, pensi que és molt difícil dirigir-les correctament.

- Entenc el que m'està explicant però no podem entrar a registre aquest tipus d'instàncies. Crec que seria més adequat que es dirigís al departament d'urbanisme, tot i que no crec que els faci massa gràcia aquesta petició.

- Segur que no pot entrar la instància, encara que sigui per deixar constància de l'esdeveniment.

- Ho sento senyor no hi puc fer res. Ja li he dit que es dirigeixi a urbanisme. A més, una simple instància no servirà, necessitarà entregar un dossier amb tots els detalls del projecte.

- Si us plau senyora, el meu cap m'ha assegurat que primer cal entrar la instància a l'oficina municipal. Abans de venir el secretari ha trucat per assegurar-se'n.

- Els deuen haver informat malament, em sap greu. Segueixi els passos que li he indicat i no hi haurà cap problema.

Al veure que la conversa ja no dona més de si, enclasta el donut sobre el taulell i marxa amb el rostre irritat. No suporta haver de fer viatges tan llargs per res. Però hauria d'haver estat més atent, perquè si s'hagués fixat bé en les dates hauria deduït que l'apocalipsi no està previst fins anys més tard i entregar una instància tan aviat és absurd.