Ens hem traslladat

El festí difús s'ha traslladat a un hosting propi.

Visita'ns a http://festidifus.sacaix.com

Quina tarda?

Poc abans del trasllat d'aquest blog us presento un últim relat.

Improvisació literària presentada al certamen literari "de Dona a Dona" de l'ajuntament de Granollers, al voltant de la problemàtica de la dona a l'hora de conciliar feina i família.

Un any més no he guanyat; pot ser degut a que no hi he dedicat gaire temps, pot ser que la temàtica utilitzada no sigui l'adequada, pot ser que el meu nivell literari no sigui suficient... Però jo prefereixo pensar que hi ha una discriminació de gènere a l'hora d'escollir "la guanyadora" [veure foto].

Web de l'ajuntament a on hi trobareu l'explicació i els relats guanyadors.

Foto extreta de la web de l'ajuntament de Granollers. Vegeu-la al seu lloc original.

Quina tarda?

La Marta té una rutina volgudament establerta per reprendre el dia ben dinat i encarar la resta de la jornada. Els deu minuts que passa fent un cafè comentant banalitats amb el cambrer del bar de baix, li permet aspirar tot l’oxigen que necessita. S’aixeca del tamboret, agafa el bolso i se’l penja a l’espatlla. Es posa l’auricular a la orella, engega el bluetooth i guarda el mòbil a la butxaca dels texans. Aixeca el cap, obra la porta i surt amb total convicció.

Aquesta tarda ha de fer encàrrecs per l’empresa, haurà d’anar amunt i avall. Veu que no tindrà temps d’asseure’s i contestar els correus, per això, mentre camina, decideix treure el portàtil. L’obre, l’engega i, aguantant-lo amb la tira del bolso, es connecta a internet amb la mà dreta. L’ull esquerra mira directament a la pantalla i el dret el manté mirant endavant per no topar.

Arriba a l’assessoria de l’empresa, entra i saluda al recepcionista mentre acaba d’escriure el primer correu. Amb la mà esquerra treu un sobre de la bossa i li entrega indicant-li a quina secció l’ha de redireccionar, acaba d’escriure el correu, es despedeix i apreta “enviar”. Quan surt a fora veu que comença a plovisquejar, treu un paraigües i se’l col·loca de manera que s’aguanti sol fent palanca amb el braç.

Ara es dirigeix a la copisteria, ha de recollir unes còpies d’uns dossiers. Agafa el mòbil i engega el GPS, calcula el recorregut més òptim per arribar-hi, haurà d’agafar un autobús. Mentre camina cap a la parada comença a redactar un segon correu electrònic. Passa per davant d’unes obres, els operaris no poden desaprofitar la ocasió de xiular-la i deixar anar un parell de frases enginyoses respecte el seu pompis. Ho troba vulgar i sexista, però mentre s’allunya s’alegra que s’hagin fixat amb ella i se li escapa un mig somriure. Segueix redactant el correu afanyant-se a arribar a la parada, ha vist que l’autobús és a prop. Finalment corre i hi puja vigilant de no fer malbé el paraigües, el plega. No té temps de seure ni mans per agafar-se a la barra, així que es recolza amb l’esquena just darrere el conductor. Envia el correu. Un noi que tus li demana si té algun paper per mocar-se. Amablement n’hi treu un parell alegant que els necessitarà.

No triga gaire a arribar a la seva parada, ha tingut temps d’enviar un altre correu. Baixa tornant a desplegar el paraigües, li sona el mòbil, contesta, són els de l’oficina que necessiten que es posi en contacte amb el transportista. Arriba a la copisteria, té sort i no hi ha cua, li donen els dossiers, els guarda, demana un albarà, el firma, se’l guarda, comença a escriure un altre correu i surt de la botiga.
Ara ha d’anar a recollir el seu fill a l’escola, aquesta vegada li serà més pràctic el metro. Baixa a l’estació, espera el tren, envia el correu, entra pitjant el botó, s’asseu. Truca al transportista, li explica els repartiments de l’endemà, penja, guarda el telèfon. Surt del bagó, puja al carrer, vol desplegar el paraigües però s’adona que no l’havia guardat, comença un altre correu.
Entra a l’escola, recull el nen, se’l carrega a l’esquena i li dona la mà a la motxilla, envia el correu.
Arriba a l’oficina, plega el paraigües, deixa els dossiers a la taula del director de planta, recull els postits informatius dels seus treballadors. Comença a escriure un altre correu i veu que ha deixat el terra mig enfangat del carrer, treu una escombra del bolso i ho neteja, la guarda, treu una fregona i ho frega. Vol contestar un correu electrònic però veu que no ha acabat l’anterior, l’envia, es despedeix dels pocs que queden al despatx, surt de l’oficina, desplega el paraigües. Obre el navegador i consulta vols barats per marxar de setmana santa, la millor opció és Rotterdam, truca al seu marit, ho confirma, els compra. Mentre es dirigeixen a la parada dona el berenar al seu fill, s’adona que el té a l’esquena, el baixa i es carrega la motxilla. Pujen a l’autobús, comença un nou correu electrònic, arriben, baixen, caminen cap a casa, paren a comprar fruita i verdura, envia el correu electrònic, pensa què farà per sopar i truca a sa mare. Entren a casa, deixa la fruita, la verdura, els postits, el nen, la motxilla, el paraigües, el mòbil, el portàtil, els auriculars, el bolso. El seu fill ha anat a enxufar-se a algun aparell electrònic d’entreteniment; entra a la cuina i s’hi troba el seu marit que està acabant d’enllestir el sopar.
Torna a agafar aire. Ja es pot relaxar.

Certamen literari "de Dona a Dona" 2012

Aquest 2012, a diferència dels altres anys, el certamen literari "de Dona a Dona" de l'Ajuntament de Granollers no permet presentar obres que hagin estat publicades amb anterioritat. Això vol dir que no publicaré el relat que he presentat enguany. La multitud de seguidors d'aquest blog (que potser tindria si publiqués més sovint) hauran d'esperar al dia del veredicte per llegir la meva última i magnífica participació a aquest certamen. I, com no podia ser d'altre manera, m'hi he presentat amb una obra escrita a última hora i a cuita corrents.

Per altra banda, també he presentat dues propostes de cartells per celebrar la jornada; però tampoc us els puc ensenyar. Les meves condolències.

A veure si sona la flauta.

Prèvia a la batalla

Com cada any em presento al certamen literari "De Dona a Dona" que organitza la Regidoria del Pla per a la Igualtats d'Oportunitats de l'Ajuntament de Granollers. Com l'any passat us mostro la meva participació al concurs, ja que, a les bases no especifica que els relats presentats no puguin estar publicats.

Relat que parteix de la idea: la dona que es vol alliberar. Escrit, aproximadament, en vint minuts; no us espereu res gaire espectacular.

Quan es faci públic el veredicte, aquest blog no s'estarà de comentar els guanyadors i, si cal, remoure una mica les brases per fer fum.

Tot i passar hores davant la cadena de muntatge, amb el temps m’he adonant que mica en mica m’hi allunyava, cada dia més absent.

Per sort, encara mantinc el meu lloc de feina. Però l’empresa, situada a un polígon industrial mal asfaltat, està al límit de les seves capacitats. Unes setmanes enrere van anunciar una reducció de plantilla que, de ben segur, deixarà fora a més de la meitat dels treballadors. Encara que no em toqui a mi, no estic disposada a acceptar que cap de les meves companyes es vegi relegada a l’atur i amb poques opcions de trobar res similar que les ajudi a sortir del pou.

Empesa per la situació econòmica que em rodeja, vaig decidir reprendre els meus estudis. Ja fa uns mesos que vaig començar un curset que m’ajudarà a refrescar tots aquells coneixements que he anat arraconant involutariament per aconseguir entrar a la universitat. Després d’haver educat a un fill i una filla, el meu somni ha derivat a ser mestre de primària. No fa gaire que els dos han marxat de casa deixant que el buit s'apoderi del pis. Cada dia oloro una serenor excessivament tranquil·la que em recorda que m’he de dirigir cap a nous objectius.

L’allunyament que sento per la feina em demostra que he de mirar endavant. Sovint em diuen que el meu comportament és més propi d’un home, segurament perquè no saben del que és capaç una dona per lluitar pel seu futur.

Avui és dia de vaga i ens manifestarem i lluitarem activament pel que em mereixo jo i tota la plantilla de l’empresa que està a punt de ser hipotecada. Recordo vells temps i antigues batalles sindicals, fins i tot m’he preparat un vestuari més propi d’aquells anys en què les treballadores no podíem ni somniar amb la meitat del que tenim ara.

Hem preparat pancartes, lemes, eslògans i, fins i tot, estratègies per fer el que faci falta. Tallarem l’autopista i estem disposades a passar tot el dia esperant que la nostra reivindicació sigui escoltada. Em sento forta i estic apunt per començar aquesta jornada tan anormal, però alhora, tan necessària.

"Després d’uns pensaments necessaris per enfortir la seva ànima, es corda bé les botes i s’estreny la banda del front. Arrufa el front mentre es mira els antidisturbis i prepara l’encenedor que utilitzarà per encendre els pneumàtics. Està a punt de deixar pas al primer dia de la seva nova vida".

Càntics de matinada

Repte de Pau Farell. Relat a partir d'una imatge.

He escrit un conte infantil a partir d'una il·lustració que va penjat al seu blog, el relat va tard, però ja és un repte superat!

En Bernat era un pagès que vivia a un petit poble de muntanya molt difícil de trobar, fins i tot fent servir GPS. Tot sovint hi apareixien turistes i excursionistes mig perduts i l'hostal del poble va haver de tancar perquè els clients no aconseguien arribar fins al poble. Li encantava viure perdut, casa seva era encara més amunt del nucli urbà, des d'un punt en què podia veure el poble i amagar-se'n alhora. Però hi havia un nen que li encantava anar-lo a visitar i donar-li la tabarra. Es deia Miquel i vivia al centre del poble, després de l'escola sempre pujava a casa seva fascinat per les feines de pagès.

En Bernat llaurava camps i tenia una petita granja amb porcs, gallines, conills, dos gossos i un gall que el despertava cada matí. Al gall li encantava dormir a la fresca per poder cantar només veure els primers raig de llum; però va arribar un hivern molt fred i el gall es va morir esperant l'albada. Des d'aleshores en Bernat s'adormia, es despertava tard i no podia fer totes les feines ben fetes. El camp quedava a mig llaurar, els porcs mal alimentats, les gàbies de conills feien pudor i els ous s'acumulaven al cul de les gallines. Havia de comprar un gall, però a la comarca no n'hi havien i havia de baixar a la ciutat a comprar-ne un, a més a més, eren molt cars i econòmicament no s'ho podia permetre.

En Miquel sabia el que li passava i estava molt preocupat. El volia ajudar el més aviat possible però no sabia què fer, fins que un bon dia se li va acudir una magnífica idea. Una matinada de primavera, a dos quarts de sis del matí, en Bernat es va despertar sentint cantar un gall una mica enregollat. De seguida es va aixecar i va mirar per la finestra, va veure en Miquel imitant el cant d'un gall. Anava disfressat amb roba de color blau, havia cosit unes ales darrera i duia una caputxa a on hi havia enganxat dos ulls i un bec de cartró.

En Bernat li va agrada molt la sorpresa però li va dir a en Miquel que no calia que ho fes cada dia perquè sinó arribaria tard a l'escola. Però a en Miquel li agradava visitar-lo i hi anava cada dia a despertar-lo.

Gràcies a això en Bernat va aconseguir posar al dia les feines del camp i el rendiment de la granja va augmentar moltíssim. A mitjans d'estiu tenien previst anar a comprar un gall jove perquè el substituís. Però el mateix dia que havien d'agafar el carro per baixar a la ciutat, quan en Miquel cantava per despertar en Bernat, un gall verd, atret pels cants estrambòtics del nen, va posar-se al seu costat a cantar. Finalment no van anar a la ciutat perquè aquell gall es va quedar a la granja per sempre.

Post d'en Pau Farell al seu blog amb la imatge original.

Volia escriure't un poema d'amor

Us presento en primícia un poema inèdit que recitaré avui al recital estival de el colador. Serà a les 10 de la nit a Roca Umbert, Granollers; tothom està convidat a venir.

Es tracta d'una poesia a partir de la idea d'un poema d'amor, el qual es va complicant verbalment a mesura que avança.

Volia escriure't un poema d'amor,

volies escoltar la meva veu recitar,

volia llegir-te un poema d'amor,

volies sentir la meva veu recitar.

Hauria volgut que t'afalagués molt,

t'hagués satisfet que t'acontentés,

m'hagués abellit que et complagués,

t'hauria agradat que et delectés.

Volia haver-te tingut davant per recitar,

desitjaves haver vist els meus llavis al moure's,

volia haver vist com et brillaven els ulls,

haguessis volgut mirar-me embadalida al parlar.

M'hagués agradat recitar cantant el meu poema,

haguessis volgut veure sentir-me recitar,

hauria volgut veure mirar-me complaent,

haguessis volgut acontentar-te escoltant-me.

M'hauria agradat haver recitat contemplant-te exaudir,

hauries volgut haver estat escoltant veient-me recitar,

m'hauria agradat haver-te atret veient delectar seduint-te,

hauries volgut haver desitjat estar escoltant enamorant-te.

L'elefant Africà

Seguint la moda de les frases bicèfal, us en presento una de nova:

L'elefant africà / viatjava veloçment

somiava despert / i anhelava casa seva

cada matinada / mirant les estrelles

Frases bicèfal

Aprofitant que se celebra una exposició de poesia visual a l'espai Gralla de la llibreria La Gralla de Granollers, us presento la nova tendència literària coneguda com a frase bicèfal. Consisteix en dues frases que es poden llegir per separat i que juntes conformen una altra frase més gran amb un significat diferent.

Exemple de frase bicèfal exposada a la Gralla, en aquest cas dins les frases hi podem llegir, remarcat en verd, frase bicèfal...

Frase 1: El lluert d'Àfrica covava l'embrió sota un fanal.

Frase 2: Estressat per la feinia del Cèsar somiant castanyes.

Frase final: El lluert d'Àfrica estressat per la feina covava l'embrió del Cèsar sota un fanal somiant castanyes.

Guanyadores del concurs "de dona a dona"

Ja han sortit publicats els tres relats guanyadors del certamen literari "de Dona a Dona" que presenta l'ajuntament de Granollers en motiu de la commemoració del Dia internacional de les dones. Jo m'hi vaig presentar, sense gaire fortuna, amb el relat titulat el crit del silenci.

Com no podia ser d'altra manera, els tres relats guanyadors han estat escrits per dones. Amb aquestes línies vull denunciar que hi ha discriminació de gènere en aquest certamen, no hi ha hagut cap edició en què guanyés un home. Trobo que és una política nefasta ja que l'únic que aconsegueixen és evidenciar que les dones necessiten la discriminació positiva per aconseguir guanyar.

Crítica als relats guanyadors (conté spoilers)

El primer premi ha estat per Maria Teresa Valls Baro amb el relat aigüera avall.

La gràcia d'aquest concurs literari és tractar qüestions d'actualitat que afectin al gènere femení. Doncs aquest relat tracta d'una dona anorèxica i mimada del primer món que plora a la dutxa per culpa del seu complex de vaca i que s'acaba suïcidant aigüera avall. Molt encertat tenint en compte que és un tema que va passar de moda als 90. Tot amenitzat amb un to de desesperació i metàfores de caramels.

El segon premi ha estat per Rosa Maria García Bidegain amb el relat no renunciaré a ti.

En aquest relat trobem una mare i una filla en la típica situació de confessions al llit de mort amb una carta i llàgrimes als ulls. Però el que és realment important d'aquest relat no és la forma sinó el contingut que, en aquest cas, si que és d'actualitat. Es tracta d'un pamflet antiavortista... la pobra mare es va quedar embarassada inesperadament, però el malvat marit no volia cap fill i va intentar que avortés; i com que era tan mala persona, es van haver de separar.

El tercer premi ha estat per Maria Teresa Mas Codina amb el relat dret de pensar, dret d'estimar.

En aquest cas ens trobem amb un relat molt poc acurat i amb una escriptura pobre, molt pobre. El tema no deixa de ser superflu, tracta sobre una àvia i el seu dret a resoldre mots encreuats.

Segons el meu parè, jo hagués premiat a un relat d'autèntica actualitat, que tractés, per exemple, sobre una dona immigrant que ha estat sotmesa a un judici islàmic il·legal i condemnada a morir per lapidació.

I no parlarem del cartell que també té molta tela.

Els crancs juguen a pilota 2

En aquests moments, si busques "jocs de crancs" al Google, a la desena entrada hi surt el festí difús, enllaçant el relat "els crancs juguen a pilota". Per no perdre aquesta meravellosa posició, em disposo a compartir els veritables crancs que juguen a pilota.

Gaudiu!

Inspiració interior

Repte de Toni Ibañez, modificació del repte no superat de l'Andreu.

Relat a partir de la idea: un llangardaix és engolit per Toni Ibañez, hi troba gent a dins, i hi estableix una república independent.

Durant un calorós dia d'hivern, Toni Ibañez passejava per algun racó inhòspit de la comarca a la recerca de la inspiració poètica. Carregava només una llibreta, un llapis i una videocàmera digital. Després de cansar les cames va concloure que el millor espai per reposar i encetar la llibreta era sota la tènue ombra d'un arbre de fulla perenne. La idea va reeixir ràpidament, només seure un llangardaix va postrar-se-li sobre la cama esperant ser beneït per les paraules del poeta. Després d'uns breus pensaments contemplant la llum del sol que passava a batzegades entre els núvols, va començar a escriure sense aturador. Les idees fluïen i resultaven ràpidament, estava convençut que aconseguiria un nou èxit literari a la catosfera.

Van passar les hores i el sol havia relliscat fins a topar amb l'horitzó. No havia menjat res des que havia sortit de casa i la gana li pressionava l'estómac. Toni Ibañez embogit per l'excés d'inspiració va enxampar el llangardaix i se'l va empassar sense mastegar.

El rèptil va caure per l'esòfag fins arribar a terra, va obrir els ulls amb temor i es va posar dempeus. Era fosc, no veia res, va intentar caminar fins a trobar un punt de recolzament. El va sorprendre la textura del terra, era massa sòlida per ser l'interior d'un ésser humà; finalment va topar amb una paret que li va semblar excessivament llisa per ser orgànica. Instants després es van encendre uns llums del sostre i va poder contemplar una gegantesca sala decorada amb mosaics, escriptures i plantes enfiladisses. D'un racó en va sortir un grup de persones vestides d'esparracs que, tímidament, el miraven estranyats; s'acostaven mica en mica. Es va adonar que hi havia gent observant-lo per les finestres de les parets, de sobte va veure que dels passadissos adjacents en sortien més persones. Tothom el mirava silenciosament fins que un crit amagat entre la multitud va clamar l'arribada de la profecia. El van aixecar en braços, se'l van endur passejant-lo per cambres i passadissos fins arribar a la sala de les runes antigues. Li van ensenyar velles escriptures i dibuixos gravats sobre pedra que relataven els fets i auguraven el renaixement d'aquella gent.

Feia massa temps que vivien a allà, la majoria d'ells no recordava com hi havia arribat, els altres asseguraven haver viscut una tragèdia de la qual no recordaven el final, només haver despertat dins aquelles cambres. Els més petits ja havien nascut dins i no coneixien el món exterior. Però tots tenien una cosa en comú, la passió per la lletra escrita. Era una societat desorganitzada en la qual tothom es passava el dia escrivint, recitant i relatant històries.

El llangardaix va pujar sobre un replà i, amb un discurs enaltidor i utilitzant paraules fervents, va proclamar la república independent de Toni Ibañez.

La república Toni Ibañez

Repte de l'Andreu NO SUPERAT!
L'Andreu ens proposava una idea per un relat:
Toni Ibañez és engolit per un llangardaix gegant, hi troba gent a dins, i hi estableix una república independent.

Després de pensar-hi profundament he arribat a la conclusió que no es pot crear un relat a partir d'aquesta idea, ja que, per si sola funciona perfectament, allargar-la seria un error.
Per altra banda he recordat un antic repte de l'Andreu. Em proposava fer un gif animat a on sortís un llangardaix menjant-se el món.

Ja ho sé, té una falta d'ortografia, però ara no ho canviaré.

Burocràcia diabòlica

Repte de l'Andreu.

Relat a partir de tres paraules: anticrist, municipal i donut.

Llueix una jaqueta llarga fins als turmells, d'un color grana brillant, la du oberta però lligada per la cintura de tal manera que deixa veure una armilla fosca amb sanefes que recorden el segle XVIII. Porta unes botes marrons segurament fetes a partir de la pell d'un animal. Unes ulleres de sol modernes amaguen uns ulls vermells de sang, però si el que volia era anar d'incògnit li hagués fet falta posar-se un barret, ja que, per molt que porti els cabells despentinats, no aconsegeuix dissimular dues banyes que li surten de la testa.

Decideix que per passar desapercebut, necessita imitar el comportament d'un ciutadà normal, per això entra al supermercat més pròxim. Tot i que les estanteries el deixen desconcertat acaba optant per comprar un pastisset rodó amb un forat al mig, conegut a l'infern com a donut.

Un cop ha agafat forces entra decididament a la oficina municipal d'atenció al ciutadà, després d'una avorrida espera li toca el seu torn.

- Bon dia tingui senyora. M'agradaria entregar aquesta instància per demanar permís municipal per tal que satanàs pugui iniciar l'apocalipsi.

- Em sembla que s'equivoca, a aquesta oficina no tractem temes religiosos.

- Si senyora, m'han assegurat que l'hem d'entregar per aconseguir el permís, pensi que necessitarem que ens cedeixin tots els espais públics de la ciutat. Un cop comenci la fi del món no ens podem permetre que hi hagi parcel·les no autoritzades. Sobretot perquè és ben possible que hi hagi danys col·laterals, segons el nostre programa cauran flames del cel, pensi que és molt difícil dirigir-les correctament.

- Entenc el que m'està explicant però no podem entrar a registre aquest tipus d'instàncies. Crec que seria més adequat que es dirigís al departament d'urbanisme, tot i que no crec que els faci massa gràcia aquesta petició.

- Segur que no pot entrar la instància, encara que sigui per deixar constància de l'esdeveniment.

- Ho sento senyor no hi puc fer res. Ja li he dit que es dirigeixi a urbanisme. A més, una simple instància no servirà, necessitarà entregar un dossier amb tots els detalls del projecte.

- Si us plau senyora, el meu cap m'ha assegurat que primer cal entrar la instància a l'oficina municipal. Abans de venir el secretari ha trucat per assegurar-se'n.

- Els deuen haver informat malament, em sap greu. Segueixi els passos que li he indicat i no hi haurà cap problema.

Al veure que la conversa ja no dona més de si, enclasta el donut sobre el taulell i marxa amb el rostre irritat. No suporta haver de fer viatges tan llargs per res. Però hauria d'haver estat més atent, perquè si s'hagués fixat bé en les dates hauria deduït que l'apocalipsi no està previst fins anys més tard i entregar una instància tan aviat és absurd.

Reptes superats

Llistat de tots els reptes que ha anat superant el festí difús.

2009

- Els crancs juguen a pilota (Andreu, Fontpi i Alba)

- Et sortiré a buscar (Concepció)

- Les cireres sempre s'acaben (Núria)

- Mirar sense veure, veure sense mirar (Jaume)

- Com més serem més riurem (Mireia)

- Queixa pronunciada (Pau)

2010

- Burocràcia diabòlica (Andreu)

- Càntics de matinada (Pau)

El crit del silenci

Demà s'acaba el termini per presentar els relats pel certamen literari "de dona a dona" de Granollers. Per tan he decidit escriure alguna cosa. Parteixo de la idea que ha de reflectir algun aspecte sobre l'actualitat de les dones. En aquest cas una mica dur.

Com que a les bases no diu que no es pugui publicar les obres, jo us l'ensenyo.

(No feu cas al títol, és només per vendre)

L'últim que s'ha sentit ha estat un crit esvaint-se entre una multitud de mirades. Sota un sol eixordador el vent propaga els plors d'impotència perduts entre les dunes, des de lluny tres dones observen el que mai haguessin volgut imaginar. Les llàgrimes no aconsegueixen apaivagar el dolor i el patiment que ha embrutat les seves ànimes. S'esperaran un temps per poder netejar i fer un funeral auster, no volen cridar l'atenció per por de represàlies. Una munió de rocs són els únics que s'atreveixen a testimoniar el desastre, tacats de sang envolten el cos mig enterrat i tapat amb una tela elegant, però bruta, tacada, plena de pols.

Fins fa no gaire una turba de gent no deixava veure el que passava i els crits d'exaltació dissimulaven els gemecs de dolor. S'aixecava un núvol de pols pel brogit dels peus sobre la sorra. Se sentien les pedres repicar contra terra, a vegades contra elles mateixes i sovint esquitxant sang.

Encara lluny, una dona es mira una fotografia, vol que el seu últim record sigui feliç. És una foto on hi surt la noia, sense vel, amb el seu fill a Barcelona. Es fixa en la seva mirada, la captiva el seu somriure tan sincer, la corprèn la innocència d'aquell nen tan petit. Però aixeca el cap i no pot evitar tornar a sentir aquell últim crit que ha dut el silenci.

Ja us podeu fer seguidors

El festí difús, seguint els passos de el colador, ha afegit el gadget de Followers al blog. Ara ja podeu sortir de l'armari i dir que llegiu el festí difús; i si no era així, ja ho podeu fer.

Canvi de disseny, el festí difús 2.0

El festí difús s'ha redissenyat per encarar una nova etapa productiva.

Hem optat pel color groc perquè creiem que al món web està deixat de banda (i perquè m'agrada). Tot i que el disseny global ja està definit, durant els propers dies, hi seguiran havent alguns canvis, com per exemple, col·locar una imatge mig difusa a la capçalera i, segurament, recuperar el paó reial.

Per altra banda, ens proposem acompanyar cada text amb alguna imatge, per aconseguir fer més amena la lectura i més vistós el blog.

Queixa pronunciada

Repte proposat per en peu.

Aquest és un relat continuació de queixa sense oient publicat al seu blog.

Des del meu escriptori no puc fer més que veure els periodistes com passegen tan feliços amb cara de tranquil·litat. Qui es pensen que es desgarra la pell mentre ells dormen? Qui es pensen que procura per ells quan aquell cabrón se'n pensa alguna?

No es poden imaginar la de vegades que han estat a prop d'una catàstrofe. I tan tranquils. El superheroi ja hi serà quan passi alguna cosa; el superheroi sempre està a punt; el superheroi no deixaria mai que els passés res...

Això a altres llocs no passa, sembla que s'ho busquin. Ho munten tan malament que sempre acaba sortint un degenerat que pensa ves a saber què i intenta destruir ves a saber què altra.

Si no fos pel merda de sou que tinc, em compraria una casa ben lluny, a la Lapònia, al costat del pare Noel. O a Mongòlia, em dedicaria a destil·lar licor de llet de cabra o el que sigui que fan allà.

Tampoc en trauré res, si és que ja m'agrada com està.

Com més serem més riurem

Repte proposat per la Mireia

Relat escrit a partir del títol: com més serem més riurem.

Al principi volia escriure sobre un grup de persones dins d'una cambra de gas nazi, però he pensat que els jueus finolis em voldrien mal. Aquest és el típic relat que sense tenir ni idea de què passarà, deixo fluir els dits i invento a l'instant. És divertit descobrir què va passant mica en mica.

És massa d'hora per entendre el rellotge i en Lluç ja està dalt del cotxe sortint del garatge. Tot i que no s'hi havia esmerat gaire, feia temps que volia descobrir com eren els dissabtes a aquesta hora del matí.

Primera parada: recollir l'Orada. L'està esperant sota casa seva amb cara d'haver sortit del taüt i necessitar urgentment uns glops de sang fresca.

- Bon dia a la vila de l'escamarlà - va dir en Lluç.

- No estic per bromes que el cafè encara no m'ha fet efecte.

- Doncs t'hauràs d'esperar una bona estona, vaig llegir que la cafeïna no comença a fer efecte, com a mínim, fins quatre o cinc hores després d'haver-la pres.

- El que tu diguis. Abans que me n'oblidi, gràcies per acompanyar-me a tornar els llibres.

- On son?

- Els hem d'anar a buscar.

Segona parada: recollir els llibres a casa en Verat.

L'Orada surt del cotxe i truca al timbre, no triga en contestar: baixo de seguida. Al cap de tres minuts ja és a baix amb els llibres embolicats amb cordills que guarden al maleter.

- Bon dia i gràcies per baixar-los, hauríem pogut pujar a buscar-los.

- No passa res, m'he llevat d'hora i no tinc res a fer.

- Ei! Vols venir a tornar-los? Anem directes a la metròpolis i tu que te la coneixes millor ens podries ajudar a trobar el lloc concret.

- Que no sigui dit! Vaig a posar-me sabates i baixo de seguida.

Un cop van ser tots al cotxe van engegar per agafar l'autopista.

Tercera parada: recollir l'autoestopista.

Quan estan a punt de sortir de la ciutat en Lluç redueix la velocitat.

- Heu recollit mai a un autoestopista?

- No.

- Mai.

- Ni ganes.

- Doncs avui serà el primer dia, us fa bona pinta?

No tenen temps de contestar que ja ha parat el cotxe al costat i li pregunta a on va. La resposta és extremament òbvia, en aquesta direcció només es pot anar a la metròpoli. Va ben vestit, amb camisa i pantalons ben planxats, però va una mica despentinat i emet una lleugera olor a haver passat un parell de dies pel bosc sense dutxar-se.

Al cotxe tots estan molt callats, menys en Lluç que s'interessa pel nou inquilí.

- A on vas exactament de la ciutat?

- Si he de ser sincer, encara no ho sé exactament, però he d'anar a parar pel centre, des d'allà ja m'espavilaré.

- Allà a on anem de centres n'hi ha molts, però ja ho trobarem.

Mentre adelantaven conductors sense pressa per l'autopista, el cotxe seguia en silenci, fins que l'autoestopista amb la intenció de crear ambient va dir:

- Sabeu com es diuen els afers dels arquebisbes?

- Digues, digues...

- Afers arxiepiscopals! Dit així sembla que hagi de ser molt divertit ser arquebisbe, però això del vot de castedat els ha de destrossar la vida, però ells sabran què fan, si així s'acosten una mica més a déu... Sempre està bé ser una mica espiritual i sobretot que hi hagi gent que hi dediqui la vida, llavors ens ho poden explicar i ens estalvien meditació. Són com els budistes però intentant transmetre els seus coneixements a la gent del poble. Per això el budisme no m'entusiasma gens...

Va seguir xerrant sense deixar oportunitat a que ningú més pogués obrir boca fins que van sortir de les rondes per endinsar-se a la gran quadrícula urbana.

Quarta parada: Estació d'autobusos.

Durant una bona estona van estar fent voltes sense acabar de saber a on anaven.

- A veure, algú sap on estem?

Ningú va contestar per por de cagar-la. Fins que l'Orada va obrir la boca per primera vegada des que van recollir l'autoestopista.

- Hauries d'haver agafat el GiliPolleS.

- Quin gilipolles?

- El GPS...

De sobre es va crear un silenci incòmode mentre la resta fa esforços per no fer la broma fàcil.

- Verat, si tu coneixes aquesta ciutat!

- Si però no aquesta zona, odio quan quadriculen els carrers, em semblen tots iguals.

- I perquè coi has vingut?

- Ja t'ho he dit, perquè no tenia res a fer. És més divertit perdre's que quedar-se a casa mirant documentals.

L'autoestopista és home de món i fent honor a la seva condició va afegir que podrien parar a una estació d'autobusos per mirar un mapa. Per aquesta zona no és difícil trobar-ne una amb facilitat, la localitzen de seguida i baixen tots per discutir el millor recorregut un cop descoberta la posició exacte.

Per sorpresa seva, en Verat descobreix que a la parada hi ha assegudes dues amigues seves. El rostre les delata, tornen de festa i no han dormit.

- Ei què tal? Oblada, Llissa, què heu fet aquesta nit?

- Res, esperar l'autobús mentre fem esforços per no adormir-nos.

Sense dir ni bon dia, l'altra s'il·lumina - Que torneu? Ens podeu portar?

- Si, suposo que si, el cotxe és gran seguir que hi cabem.

En Lluç va fer cara estranya però emparant-se a les lleis no escrites de la gent que torna de festa, va assentir. Un cop van saber, més o menys, per on havien de passar, van encabir-se al cotxe i van prosseguir la marxa.

Cinquena parada: un xamfrà qualsevol.

Tot just cinc minuts després de pujar el cotxe, les dues noies ja estan dormint com soques impedint que els quatre de darrera puguin seure amb comoditat. Però a l'autoestopista ja li agrada i en Verat és molt comprensiu, i a més proposa parar a fer una cigarreta, el qual tots necessiten amb certa urgència.

Tenen sort i just a un xamfrà hi ha un aparcament, que tot i ser de pagament, els va perfecte. Pel poc que els costarà no cal jugar-se-la i paguen el tiquet de zona blava.

Tot just sortir l'Orada diu: - Em sembla que per aquest carrer ja hi hem passat.

A la resta també li ho sembla però posen cara d'abstencionista i s'encenen el piti. Set minuts després ja pugen al cotxe. Però un policia local està molt a prop i veu que els inquilins superen la capacitat del vehicle i s'acosta a preguntar.

- Perdonin, ja saben que no pot pujar tanta gent dins un sol vehicle?

- Si agent, però aquest cotxe és prou ample i les noies no són gaire grans i hi cabem perfectament, sigui una mica comprensiu.

- Ja saben que no els puc deixar marxar amb aquestes condicions. No m'agradaria haver-los de multar i immobilitzar el vehicle.

Mentrestant un sonat roba la moto del policia en un atac de bogeria inconscient. L'agent es posa a córrer intentant atrapar-lo tot i saber que és inútil. L'autoestopista assegura que han d'aprofitar i marxar, les seves experiències amb la policia no han estat gaire indulgents. Però el policia ha desistit massa ràpid de la persecució i el tornen a tenir a sobre.

- Senyors, no els posaré la multa si em deixen pujar i m'acosten a la comissaria, des d'aquí no els puc avisar, tenia la ràdio a la moto. Això si, hauran de baixar dues persones.

- Senyor Agent, o juguem tots o punxem la pilota.

- Jo em sé aquesta frase amb una puta i un riu, però m'ha agradat, faci'm lloc que pujo.

El policia i l'Orada s'apreten per cabre al seient del copilot i engeguen la marxa mentre els guia pels carrers. Durant el trajecte en Lluç aprofita per acabar-se de situar i descobrir que el final del seu recorregut gairebé coincideix amb la comissaria.

Sisena parada: policia local.

Paren just davant la comissaria talment com l'agent els indica. Als policies que hi ha a la porta no els hi agrada gaire aquest cotxe, però veuen sortir-hi el seu company que els indica que no passa res. Amb la mirada els hi agraeix que l'hagin acompanyat i amb la mà els diu que marxin ràpidament.

Setena parada: la llibreria.

Un carrer més enllà, aparquen el cotxe, tenen la llibreria gairebé a tocar. Surten tots menys l'Oblada i la Llissa que es queden dormint. L'Orada treu els llibres del maleter i entra a la botiga a tornar-los.

En Lluç, sense recordar el nom que mai ha preguntat diu: - Autoestopista, no sé a on vas ni perquè, però et deixarem aquí, nosaltres tornem directament a casa.

- Molt agraït igualment. - Obra el seu cartronet de tabac i n'ofereix un a cadascú, tots accepten, se l'encenen i se'l fumen.

Mirar sense veure, veure sense mirar

Repte d'en Jaume

Tot i que al comentari que ens deixava en Jaume no quedava prou clar, he decidit agafar "mirar sense veure, veure sense mirar" com a títol i escriure-ho en forma de poema.

Si observes amb els ulls, mirant just davant teu,

veuràs el món difús, l'espai obac i obscur.

Si fixes la mirada, si arrufes les parpelles,

dispersaràs les formes, embullaràs l'entorn.

Si tanques els teus ulls i abstreus tot el que veus,

veuràs l'entorn finit, definiràs el buit.

Si arronses la mirada, si absort te'n desentens,

veuràs com mai has vist l'espai que finalitza.