PROJECTES PINTURA IL·LUSTRACIÓ FOTOGRAFIA DISSENY i WEB BLOG

24.7.09

Queixa pronunciada

Repte proposat per en peu.
Aquest és un relat continuació de queixa sense oient publicat al seu blog.

Des del meu escriptori no puc fer més que veure els periodistes com passegen tan feliços amb cara de tranquil·litat. Qui es pensen que es desgarra la pell mentre ells dormen? Qui es pensen que procura per ells quan aquell cabrón se'n pensa alguna?
No es poden imaginar la de vegades que han estat a prop d'una catàstrofe. I tan tranquils. El superheroi ja hi serà quan passi alguna cosa; el superheroi sempre està a punt; el superheroi no deixaria mai que els passés res...

Això a altres llocs no passa, sembla que s'ho busquin. Ho munten tan malament que sempre acaba sortint un degenerat que pensa ves a saber què i intenta destruir ves a saber què altra.
Si no fos pel merda de sou que tinc, em compraria una casa ben lluny, a la Lapònia, al costat del pare Noel. O a Mongòlia, em dedicaria a destil·lar licor de llet de cabra o el que sigui que fan allà.
Tampoc en trauré res, si és que ja m'agrada com està.

22.7.09

Com més serem més riurem

Repte proposat per la Mireia
Relat escrit a partir del títol: com més serem més riurem.
Al principi volia escriure sobre un grup de persones dins d'una cambra de gas nazi, però he pensat que els jueus finolis em voldrien mal. Aquest és el típic relat que sense tenir ni idea de què passarà, deixo fluir els dits i invento a l'instant. És divertit descobrir què va passant mica en mica.

És massa d'hora per entendre el rellotge i en Lluç ja està dalt del cotxe sortint del garatge. Tot i que no s'hi havia esmerat gaire, feia temps que volia descobrir com eren els dissabtes a aquesta hora del matí.
Primera parada: recollir l'Orada. L'està esperant sota casa seva amb cara d'haver sortit del taüt i necessitar urgentment uns glops de sang fresca.
- Bon dia a la vila de l'escamarlà - va dir en Lluç.
- No estic per bromes que el cafè encara no m'ha fet efecte.
- Doncs t'hauràs d'esperar una bona estona, vaig llegir que la cafeïna no comença a fer efecte, com a mínim, fins quatre o cinc hores després d'haver-la pres.
- El que tu diguis. Abans que me n'oblidi, gràcies per acompanyar-me a tornar els llibres.
- On son?
- Els hem d'anar a buscar.

Segona parada: recollir els llibres a casa en Verat.
L'Orada surt del cotxe i truca al timbre, no triga en contestar: baixo de seguida. Al cap de tres minuts ja és a baix amb els llibres embolicats amb cordills que guarden al maleter.
- Bon dia i gràcies per baixar-los, hauríem pogut pujar a buscar-los.
- No passa res, m'he llevat d'hora i no tinc res a fer.
- Ei! Vols venir a tornar-los? Anem directes a la metròpolis i tu que te la coneixes millor ens podries ajudar a trobar el lloc concret.
- Que no sigui dit! Vaig a posar-me sabates i baixo de seguida.
Un cop van ser tots al cotxe van engegar per agafar l'autopista.

Tercera parada: recollir l'autoestopista.
Quan estan a punt de sortir de la ciutat en Lluç redueix la velocitat.
- Heu recollit mai a un autoestopista?
- No.
- Mai.
- Ni ganes.
- Doncs avui serà el primer dia, us fa bona pinta?
No tenen temps de contestar que ja ha parat el cotxe al costat i li pregunta a on va. La resposta és extremament òbvia, en aquesta direcció només es pot anar a la metròpoli. Va ben vestit, amb camisa i pantalons ben planxats, però va una mica despentinat i emet una lleugera olor a haver passat un parell de dies pel bosc sense dutxar-se.
Al cotxe tots estan molt callats, menys en Lluç que s'interessa pel nou inquilí.
- A on vas exactament de la ciutat?
- Si he de ser sincer, encara no ho sé exactament, però he d'anar a parar pel centre, des d'allà ja m'espavilaré.
- Allà a on anem de centres n'hi ha molts, però ja ho trobarem.
Mentre adelantaven conductors sense pressa per l'autopista, el cotxe seguia en silenci, fins que l'autoestopista amb la intenció de crear ambient va dir:
- Sabeu com es diuen els afers dels arquebisbes?
- Digues, digues...
- Afers arxiepiscopals! Dit així sembla que hagi de ser molt divertit ser arquebisbe, però això del vot de castedat els ha de destrossar la vida, però ells sabran què fan, si així s'acosten una mica més a déu... Sempre està bé ser una mica espiritual i sobretot que hi hagi gent que hi dediqui la vida, llavors ens ho poden explicar i ens estalvien meditació. Són com els budistes però intentant transmetre els seus coneixements a la gent del poble. Per això el budisme no m'entusiasma gens...
Va seguir xerrant sense deixar oportunitat a que ningú més pogués obrir boca fins que van sortir de les rondes per endinsar-se a la gran quadrícula urbana.

Quarta parada: Estació d'autobusos.
Durant una bona estona van estar fent voltes sense acabar de saber a on anaven.
- A veure, algú sap on estem?
Ningú va contestar per por de cagar-la. Fins que l'Orada va obrir la boca per primera vegada des que van recollir l'autoestopista.
- Hauries d'haver agafat el GiliPolleS.
- Quin gilipolles?
- El GPS...
De sobre es va crear un silenci incòmode mentre la resta fa esforços per no fer la broma fàcil.
- Verat, si tu coneixes aquesta ciutat!
- Si però no aquesta zona, odio quan quadriculen els carrers, em semblen tots iguals.
- I perquè coi has vingut?
- Ja t'ho he dit, perquè no tenia res a fer. És més divertit perdre's que quedar-se a casa mirant documentals.
L'autoestopista és home de món i fent honor a la seva condició va afegir que podrien parar a una estació d'autobusos per mirar un mapa. Per aquesta zona no és difícil trobar-ne una amb facilitat, la localitzen de seguida i baixen tots per discutir el millor recorregut un cop descoberta la posició exacte.
Per sorpresa seva, en Verat descobreix que a la parada hi ha assegudes dues amigues seves. El rostre les delata, tornen de festa i no han dormit.
- Ei què tal? Oblada, Llissa, què heu fet aquesta nit?
- Res, esperar l'autobús mentre fem esforços per no adormir-nos.
Sense dir ni bon dia, l'altra s'il·lumina - Que torneu? Ens podeu portar?
- Si, suposo que si, el cotxe és gran seguir que hi cabem.
En Lluç va fer cara estranya però emparant-se a les lleis no escrites de la gent que torna de festa, va assentir. Un cop van saber, més o menys, per on havien de passar, van encabir-se al cotxe i van prosseguir la marxa.

Cinquena parada: un xamfrà qualsevol.
Tot just cinc minuts després de pujar el cotxe, les dues noies ja estan dormint com soques impedint que els quatre de darrera puguin seure amb comoditat. Però a l'autoestopista ja li agrada i en Verat és molt comprensiu, i a més proposa parar a fer una cigarreta, el qual tots necessiten amb certa urgència.
Tenen sort i just a un xamfrà hi ha un aparcament, que tot i ser de pagament, els va perfecte. Pel poc que els costarà no cal jugar-se-la i paguen el tiquet de zona blava.
Tot just sortir l'Orada diu: - Em sembla que per aquest carrer ja hi hem passat.
A la resta també li ho sembla però posen cara d'abstencionista i s'encenen el piti. Set minuts després ja pugen al cotxe. Però un policia local està molt a prop i veu que els inquilins superen la capacitat del vehicle i s'acosta a preguntar.
- Perdonin, ja saben que no pot pujar tanta gent dins un sol vehicle?
- Si agent, però aquest cotxe és prou ample i les noies no són gaire grans i hi cabem perfectament, sigui una mica comprensiu.
- Ja saben que no els puc deixar marxar amb aquestes condicions. No m'agradaria haver-los de multar i immobilitzar el vehicle.
Mentrestant un sonat roba la moto del policia en un atac de bogeria inconscient. L'agent es posa a córrer intentant atrapar-lo tot i saber que és inútil. L'autoestopista assegura que han d'aprofitar i marxar, les seves experiències amb la policia no han estat gaire indulgents. Però el policia ha desistit massa ràpid de la persecució i el tornen a tenir a sobre.
- Senyors, no els posaré la multa si em deixen pujar i m'acosten a la comissaria, des d'aquí no els puc avisar, tenia la ràdio a la moto. Això si, hauran de baixar dues persones.
- Senyor Agent, o juguem tots o punxem la pilota.
- Jo em sé aquesta frase amb una puta i un riu, però m'ha agradat, faci'm lloc que pujo.
El policia i l'Orada s'apreten per cabre al seient del copilot i engeguen la marxa mentre els guia pels carrers. Durant el trajecte en Lluç aprofita per acabar-se de situar i descobrir que el final del seu recorregut gairebé coincideix amb la comissaria.

Sisena parada: policia local.
Paren just davant la comissaria talment com l'agent els indica. Als policies que hi ha a la porta no els hi agrada gaire aquest cotxe, però veuen sortir-hi el seu company que els indica que no passa res. Amb la mirada els hi agraeix que l'hagin acompanyat i amb la mà els diu que marxin ràpidament.

Setena parada: la llibreria.
Un carrer més enllà, aparquen el cotxe, tenen la llibreria gairebé a tocar. Surten tots menys l'Oblada i la Llissa que es queden dormint. L'Orada treu els llibres del maleter i entra a la botiga a tornar-los.
En Lluç, sense recordar el nom que mai ha preguntat diu: - Autoestopista, no sé a on vas ni perquè, però et deixarem aquí, nosaltres tornem directament a casa.
- Molt agraït igualment. - Obra el seu cartronet de tabac i n'ofereix un a cadascú, tots accepten, se l'encenen i se'l fumen.

21.7.09

Mirar sense veure, veure sense mirar

Repte d'en Jaume
Tot i que al comentari que ens deixava en Jaume no quedava prou clar, he decidit agafar "mirar sense veure, veure sense mirar" com a títol i escriure-ho en forma de poema.

Si observes amb els ulls, mirant just davant teu,
veuràs el món difús, l'espai obac i obscur.
Si fixes la mirada, si arrufes les parpelles,
dispersaràs les formes, embullaràs l'entorn.

Si tanques els teus ulls i abstreus tot el que veus,
veuràs l'entorn finit, definiràs el buit.
Si arronses la mirada, si absort te'n desentens,
veuràs com mai has vist l'espai que finalitza.

17.7.09

Les cireres sempre s'acaben

Repte de la Núria
Relat a partir del tíol; una idea: un partit de futbol; i tres paraules: balconada, braó i lluert.
Aquest ha estat un repte realment complicat, he suat. M'he permès el luxe de connectar-ho tot així com qui no va la cosa.

Saca el capità, la toca en curt pel seu company que de seguida obra joc a la banda esquerra. Tot just és la primera jugada i ja són dins l'àrea enemiga. El defensa la lluita amb braó i decisió fins que l'aconsegueix prendre. S'escapa sol fins que es veu acorralat i la juga enrere perquè el central organitzi el joc. No s'ho pensa gaire i ataca tot sol pel centre. L'estadi embogeix.

El partit el juga al camp, però a on realment s'ho estan passant bé és a la balconada del gol sud que té una vista privilegiada del terreny de joc. Són una vintena de persones repartides per tota la barana. L'amfitrió de la festa agafa un pac de sis cerveses fresques, es desmarca de la seva dona i en passa una al company que hi ha assegut a la tauleta. La rep a la perfecció acompanyant-la amb un lleuger moviment enrere del braç per aconseguir que es xarboti el mínim possible. L'obra, en pren la primera glopada i la passa en curt al company més proper de la barana. Aquest li torna el favor passant-li una cigarreta, l'agafa, fa una finta sobre el texà i encén un zippo. Els de l'altra punta de la barana, impacients s'acosten valerosos cap al cubell de gel amb cerveses, però uns llangardaixos els fan replantejar l'estratègia.

Els petits rèptils s'han apoderat de la tapa del cubell. Ara un davant de l'altra, s'amenacen amb la vista. El lluert més gran ha aconseguit intimidar l'altra que s'escapa per la banda dreta baixant pel cubell. Busca refugi prop de les rajoles del terrari, però ha de recular. L'altra no l'ha perdut de vista i el segueix, aprofita l'error escurça distàncies. Escalen les rajoles i s'enfilen a la barana per baixar ràpidament al balcó inferior. No poden evitar-ho i cauen sobre unes margarides. El més petit aprofita que la porta és entreoberta i es cola al pis, ha aconseguit despistar el contrincant.

El pobre lluert no està de sort, a la sala hi ha dos nens petits barallant-se, s'espanta i ha d'amagar-se sota una calaixera. El nen té agafada a la seva germana per la cintura, però ella té dos anys més i pot avançar poc a poc cap a la cuina. Tot i això s'adona que no aconseguirà arribar-hi a temps i prova de desfer-se'n deslligant-li les mans, ell les apreta encara més però finalment cau de cul a terra. Però amb la cama li fa la traveta, s'aixeca i es posa al capdavant de la cursa, entra a la cuina i agafa l'última cirera del bol de les fruites. Sa germana hi arriba de seguida i, aprofitant que està despistat li pren de les mans. Es gira d'esquena i se la menja.
Senyores i senyors, ha aconseguit l'última cirera, la germana gran ha aconseguit l'última cirera! Els seus pares han sentit el terrabastall i s'adonen que s'han acabat les cireres. Estimats pares, les cireres sempre s'acaben! Les cireres sempre s'acaben!

12.7.09

Et sortiré a buscar

Repte de la Concepció.
Relat escrit a partir de tres paraules: desig, xocolata i moment.

Em va semblar que passaven hores i segurament només va ser un moment. No era la primera vegada que sentia aquell pessigolleig a l'estómac, però aquesta vegada era diferent, sentia que no era el mateix.
No acostumo a anar sol als bars, però aquell dia vaig sortir de casa amb la intenció de trobar la inspiració i omplir la meva nova llibreta. No vaig poder concentrar-me ni un moment, l'elecció del local no va ser gaire adequada, no podia evitar fixar la mirada a través del finestral.
Em vaig abstreure de seguida, no recordo quanta estona, fins que la vaig veure venir. La seva figura es va concretar mentre el paisatge s'esborrava poc a poc fins a diluir-se en una pintura aquosa. S'acostava i no me n'adonava, el seu caminar esborrava el rastre del seu entorn fins que va obrir la porta del bar. Vaig tornar a posar els peus a terra i vaig saltar impulsivament. En un gest de timidesa em vaig encongir mentre mirava de reüll el meu entorn, ningú s'hi havia fixat però vaig fer veure que escrivia.

Mentre guixava la llibreta anava aixecant la mirada per no perdre-la de vista. S'havia acomodat a un tamboret de la barra, no sabria dir si massa a prop meu; prenia alguna cosa en una tassa blanca, no m'hi vaig fixar. Estava xerrant amb la cambrera del local, segurament es coneixien.
Quan es va aixecar vaig fixar la mirada a la llibreta, em vaig adonar que havia estat dibuixant gargots sense sentit; me'n vaig avergonyir i vaig decidir obrir tremolosament la xocolata del cafè. Les fan massa petites, me la vaig empassar de seguida. Vaig aixecar la mirada, la tenia davant. Va ser inevitable repassar la seva silueta fins arribar als seus ulls, no sabia què dir-li, vaig aixecar les celles intentant demostrar que podia preguntar-me alguna cosa. Em va demanar el bolígraf i sense respondre li vaig donar, es va apuntar alguna cosa a la mà i me'l va tornar.
- Gràcies. - De res.
Ara que ja sé on és, demà tornaré a buscar-la.

11.7.09

Volies ser un amfibi

Breu relat escrit a partir d'una idea: convertir-se en amfibi

Quan eres petit sempre havies volgut convertir-te en amfibi. Et passaves hores nedant a la piscina, volies que et sortissin brànquies i que et cresquessin membranes entre els dits. El mar et cridava, volies viure entre dos móns i explorar hàbitats inhòspits. No volies saber que era una empresa impossible i insisties dia rere dia. Però et vas fer gran i aquest somni es va anar aigualint entre preocupacions fins a esvair-se.

10.7.09

Proposa'm un repte

Inventa't un títol, pensa una idea surrealista, dona'm tres paraules o inventa't una situació controvertida...
Proposa'm un repte literari deixant un comentari en aquest mateix post o bé enviant-me un correu electrònic.


També podeu visitar el llistat de reptes superats.

8.7.09

Els crancs juguen a pilota

Relat escrit a partir del títol i tres paraules: pilota, cranc i escafandre.

Aquesta sessió és la continuació d'una llarga investigació que el Doctor Moresty va iniciar fa més de cinc anys. Ha viatjat expressament dels gèlids mars del nord de Noruega per treballar amb la subespècie de crancs mediterrània, anomenada "cancer pagurus".
Aquesta immersió servirà per investigar un estrany comportament, que els crancs de l'Atlàntic han adquirit al llarg del temps i que, avui en dia, encara no té una explicació raonable. Els investigadors han de reproduir un escenari al seu hàbitat natural i estudiar-ne el comportament.

Aquesta espècia és nocturna, la immersió l'efectuen prop de les dues de la matinada, ja que és quan els crancs tenen més activitat. Es posen les respectives escafandres, dissenyades expressament per submergir-se en aigües poc profundes i de clima temperat. Observem que es cabussen lentament sense moure excessivament l'aigua, ja que és molt probable que hi hagi una colònia de crancs pròxima al vaixell. Els focus que utilitzen són de baixa intensitat i color vermellós per mirar de no espantar els crustacis decàpodes.

Un cop a terra, no neden gaire estona fins a trobar-ne dos rere una roca, però no tenen gaire sort i s'amaguen de seguida. No poden esperar-los, és possible que s'hi quedin reclosos, o bé, que surtin de la roca per altres forats aprofitant els conductes erosionats per les algues i els corrents marítims. Uns minuts més tard els investigadors decideixen buscar un terreny més pla i sorrós.

A la llunyania poden veure una petita colònia. S'hi acosten amb precaució i es situen a una distància raonable. Un des investigadors treu una pilota de tenis que han omplert d'aigua perquè pugui romandre sota l'aigua. L'enganxen a la punta d'un pal que acosten lentament a la colònia; i un cop està dalt seu, la deixen anar mitjançant un cable. La pilota cau lentament just al mig, la majoria d'ells es posa en posició de defensa, han tingut sort i cap d'ells ha fugit. Un cranc s'hi acosta i pica la pilota, la resta no triga gaire a imitar-lo fins al punt que acaben passant-se-la uns als altres. Estan jugant a pilota en formació circular, de tal manera que mai se'ls escapa .

Tot i que el cercle sempre el formin mascles i femelles, aquesta reacció no respon a cap ritual d'aparellament, ja que quan l'efectuen sempre s'aparten del grup. Els crancs mascles acostumen a ser molt violents, però quan realitzen aquesta pràctica gairebé mai sorgeixen enfrontaments. Tampoc es tracta d'una espècia d'entrenament perquè les cries sempre queden apartades, i per molt que s'acostin, mai les deixen entrar al cercle.
El Doctor Moresty no te indicis que el joc de pilota formi part del comportament de la subespècie mediterrània, de manera que no poden saber si es tracta d'una pràctica habitual o d'un instint natural.

És molt possible que anteriorment el ritual no es realitzés amb una pilota de tenis, però els investigadors mai han estat capaços de reproduir el comportament amb elements naturals de forma esfèrica; ni tan sols amb altres tipus de pilotes que ens semblarien més adhients.

Avui en dia encara hi ha molts enigmes al voltant del joc de pilota dels crancs i del seu instint que els impulsa a realitzar un joc en comunitat. El Doctor Moresty i els seus investigadors hauran de reproduir moltes més vegades aquesta situació. Tots els investigadors es quedaran a les costes del nord del Marroc durant dos mesos més. Aleshores traslladaran alguns exemplars fins al sud de Noruega per barrejar-los de manera controlada i repetir l'experiment.

El vell del celler

Breu relat escrit a partir del títol

Còmodament assegut, el vell del celler era incapaç de moure’s. Els seus ulls mai defugien la porta, sempre vigilada. Rarament el veien passejar pels carrers excessivament estrets del barri. Però quan ho feia s’ho prenia en calma, coneixia a massa gent, tothom passa pel celler un dia o altra. Quan es trobava algú, un bon dia no era suficient, sempre es parava a intercanviar com a mínim un parell de frases, per educació, distracció i gaudi personal.

Era sabut que el vi el tornava boig, però ningú sospitava que acompanyava les copes amb extravegants cigarretes de marihuana. Cada dues setmanes, un amic del seu fill, preparava algunes bossetes expressament a la seva mida. Ell ho tenia pefectament preparat per disimular-les sota una tapa de la seva caixa de puros.

El ritual era impecable, a les nou tancava la persiana, omplia una copa directament de la millor bota del celler i la guardava sobre la tauleta que utilitzava per la degustació dels clients. Preparava el seu balancí estratègicament acomodat amb coixins, agafava la caixa, s’asseia i treia una bosseta, una cigarreta i un encenedor. Les seves eren mans expertes, desmenussava la maria i la barrejava amb tabac, col·locava el paper a sobre i amb un joc de mans virtuós ho capgirava sense deixar rastre d’engrunes. Col·locava el filtre, ho cargolava, ho llepava i ho enganxava; feia un glop de vi i encenia la prodigiosa cigarreta.

El silenci era el seu acompanyant en aquests moments tan personals, a vegades sentia passar un cotxe o algun frangment de conversa transitori. La copa estava ajustada a la mesura del porro, quan s’acabava la tornava a omplir i es reiniciava el ritual que es repetia fins ben entrada la nit. Quan l’arc iris giravoltava massa ràpid al voltant del seu cap sabia que era hora d’anar a dormir; s’acomodava amb els coixins i tancava els ulls.

El sol de matinada el despertava, s’aixecava, guardava els estris i obria la persiana per començar una nova jornada.

Tronada de mitjanit

Breu relat escrit partint de tres paraules: disc, telèfon i tronada.

El meu gos hagués pensat que aquesta era la pitjor nit de l’any, però es va morir tot just fa dos dies. No hagués pensat mai que les finestres aguantarien una tronada tan bèstia. El cel era fosc, massa fosc, només quan un llamp es deixava anar, podia definir els núvols amb la vista. Però no vaig aguantar massa estona mirant per la finestra, preferia tancar-me a l’habitació i escoltar un disc a tota llet.

Veure’m tancat a l’habitació no va ajudar el meu estat d’ànim i l’ordinador no va aconseguir apaivagar la meva fam d’exterioritat. Em vaig quedar absort mirant el telèfon i escoltant synth pop dels vuitanta, però sabia que aquella nit no trucaria ningú. No vaig trigar gaire a fer una llista mental dels meus amics pensant què deurien estar fent. Semblava inútil tenint en compte que sabia de sobres que tots estaven ocupats, però no tenia feina i el meu temps no valia res; la vaig tornar a repassar.

Em vaig fixar amb les tecles del telèfon, els números eren de color groc. Mai m’havia fixat quin color tenien, amb prou feines m’adono de quin color són els ulls de la gent… Vaig desenfocar l’aparell i de seguida em vaig aixecar per anar al mirall del lavabo. Tenia els ulls grisos, vaig adonar-me que tenia els ulls de color gris! Mai havia vist ningú amb els ulls així, mai hagués pensat que els tenia grisos. Gairebé no sentia la música, vaig escoltar un tro, després un altre, darrera seu un altre i seguidament va sonar el telèfon.

Vaig tornar a repassar la llista, però no vaig tenir temps d’acabar-la i vaig despenjar. - Si? Digui’m -. De fons vaig sentir un lladruc. – Si? -. Un terrible terrabastall evitava qualsevol tipus de comunicació. – No sento res, hi ha massa soroll -. De cop l’Helena es va posar a cridar. – Què coi estàs fent? T’estem esperant. Deixa de pensar amb el teu gos i mou el cul fins a la plaça que ja hem encès la foguera.

En aquell moment vaig pensar que la gent és insensible, no m’agraden els petards i a sobre se’n riuen d’un difunt.

CONTACTE

Per contactar amb mi mateix envia'm un correu electrònic a
bellavistamogas @ gmail.com

sobre el festí difús

El “festí difús” és un altra dels projectes en constant expansió de sacaix. En aquest cas es tracta d'un blog dedicat a l'escriptura creat gairebé sense voler. El seu nom fa referència al títol d'una petita novel·la mai escrita, una història a on hi surten paons, flamencs, menjar i beure.

A aquesta pàgina hi podràs trobar breus improvisacions literàries, sense pretencions, sense ànim d’escriure grans obres; són petites escriptures pel plaer d’escriure. I si, a més a més, algú les llegeix, encantat de servir-vos.


Que tingueu una bona lectura.