El meu gos hagués pensat que aquesta era la pitjor nit de l’any, però es va morir tot just fa dos dies. No hagués pensat mai que les finestres aguantarien una tronada tan bèstia. El cel era fosc, massa fosc, només quan un llamp es deixava anar, podia definir els núvols amb la vista. Però no vaig aguantar massa estona mirant per la finestra, preferia tancar-me a l’habitació i escoltar un disc a tota llet.
Veure’m tancat a l’habitació no va ajudar el meu estat d’ànim i l’ordinador no va aconseguir apaivagar la meva fam d’exterioritat. Em vaig quedar absort mirant el telèfon i escoltant synth pop dels vuitanta, però sabia que aquella nit no trucaria ningú. No vaig trigar gaire a fer una llista mental dels meus amics pensant què deurien estar fent. Semblava inútil tenint en compte que sabia de sobres que tots estaven ocupats, però no tenia feina i el meu temps no valia res; la vaig tornar a repassar.
Em vaig fixar amb les tecles del telèfon, els números eren de color groc. Mai m’havia fixat quin color tenien, amb prou feines m’adono de quin color són els ulls de la gent… Vaig desenfocar l’aparell i de seguida em vaig aixecar per anar al mirall del lavabo. Tenia els ulls grisos, vaig adonar-me que tenia els ulls de color gris! Mai havia vist ningú amb els ulls així, mai hagués pensat que els tenia grisos. Gairebé no sentia la música, vaig escoltar un tro, després un altre, darrera seu un altre i seguidament va sonar el telèfon.
Vaig tornar a repassar la llista, però no vaig tenir temps d’acabar-la i vaig despenjar. - Si? Digui’m -. De fons vaig sentir un lladruc. – Si? -. Un terrible terrabastall evitava qualsevol tipus de comunicació. – No sento res, hi ha massa soroll -. De cop l’Helena es va posar a cridar. – Què coi estàs fent? T’estem esperant. Deixa de pensar amb el teu gos i mou el cul fins a la plaça que ja hem encès la foguera.
En aquell moment vaig pensar que la gent és insensible, no m’agraden els petards i a sobre se’n riuen d’un difunt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada