24.7.09
Queixa pronunciada
22.7.09
Com més serem més riurem
21.7.09
Mirar sense veure, veure sense mirar
17.7.09
Les cireres sempre s'acaben
12.7.09
Et sortiré a buscar
11.7.09
Volies ser un amfibi
10.7.09
Proposa'm un repte
8.7.09
Els crancs juguen a pilota
Aquesta sessió és la continuació d'una llarga investigació que el Doctor Moresty va iniciar fa més de cinc anys. Ha viatjat expressament dels gèlids mars del nord de Noruega per treballar amb la subespècie de crancs mediterrània, anomenada "cancer pagurus".
El vell del celler
Breu relat escrit a partir del títol
Còmodament assegut, el vell del celler era incapaç de moure’s. Els seus ulls mai defugien la porta, sempre vigilada. Rarament el veien passejar pels carrers excessivament estrets del barri. Però quan ho feia s’ho prenia en calma, coneixia a massa gent, tothom passa pel celler un dia o altra. Quan es trobava algú, un bon dia no era suficient, sempre es parava a intercanviar com a mínim un parell de frases, per educació, distracció i gaudi personal.
Era sabut que el vi el tornava boig, però ningú sospitava que acompanyava les copes amb extravegants cigarretes de marihuana. Cada dues setmanes, un amic del seu fill, preparava algunes bossetes expressament a la seva mida. Ell ho tenia pefectament preparat per disimular-les sota una tapa de la seva caixa de puros.
El ritual era impecable, a les nou tancava la persiana, omplia una copa directament de la millor bota del celler i la guardava sobre la tauleta que utilitzava per la degustació dels clients. Preparava el seu balancí estratègicament acomodat amb coixins, agafava la caixa, s’asseia i treia una bosseta, una cigarreta i un encenedor. Les seves eren mans expertes, desmenussava la maria i la barrejava amb tabac, col·locava el paper a sobre i amb un joc de mans virtuós ho capgirava sense deixar rastre d’engrunes. Col·locava el filtre, ho cargolava, ho llepava i ho enganxava; feia un glop de vi i encenia la prodigiosa cigarreta.
El silenci era el seu acompanyant en aquests moments tan personals, a vegades sentia passar un cotxe o algun frangment de conversa transitori. La copa estava ajustada a la mesura del porro, quan s’acabava la tornava a omplir i es reiniciava el ritual que es repetia fins ben entrada la nit. Quan l’arc iris giravoltava massa ràpid al voltant del seu cap sabia que era hora d’anar a dormir; s’acomodava amb els coixins i tancava els ulls.
El sol de matinada el despertava, s’aixecava, guardava els estris i obria la persiana per començar una nova jornada.
Tronada de mitjanit
El meu gos hagués pensat que aquesta era la pitjor nit de l’any, però es va morir tot just fa dos dies. No hagués pensat mai que les finestres aguantarien una tronada tan bèstia. El cel era fosc, massa fosc, només quan un llamp es deixava anar, podia definir els núvols amb la vista. Però no vaig aguantar massa estona mirant per la finestra, preferia tancar-me a l’habitació i escoltar un disc a tota llet.
Veure’m tancat a l’habitació no va ajudar el meu estat d’ànim i l’ordinador no va aconseguir apaivagar la meva fam d’exterioritat. Em vaig quedar absort mirant el telèfon i escoltant synth pop dels vuitanta, però sabia que aquella nit no trucaria ningú. No vaig trigar gaire a fer una llista mental dels meus amics pensant què deurien estar fent. Semblava inútil tenint en compte que sabia de sobres que tots estaven ocupats, però no tenia feina i el meu temps no valia res; la vaig tornar a repassar.
Em vaig fixar amb les tecles del telèfon, els números eren de color groc. Mai m’havia fixat quin color tenien, amb prou feines m’adono de quin color són els ulls de la gent… Vaig desenfocar l’aparell i de seguida em vaig aixecar per anar al mirall del lavabo. Tenia els ulls grisos, vaig adonar-me que tenia els ulls de color gris! Mai havia vist ningú amb els ulls així, mai hagués pensat que els tenia grisos. Gairebé no sentia la música, vaig escoltar un tro, després un altre, darrera seu un altre i seguidament va sonar el telèfon.
Vaig tornar a repassar la llista, però no vaig tenir temps d’acabar-la i vaig despenjar. - Si? Digui’m -. De fons vaig sentir un lladruc. – Si? -. Un terrible terrabastall evitava qualsevol tipus de comunicació. – No sento res, hi ha massa soroll -. De cop l’Helena es va posar a cridar. – Què coi estàs fent? T’estem esperant. Deixa de pensar amb el teu gos i mou el cul fins a la plaça que ja hem encès la foguera.
En aquell moment vaig pensar que la gent és insensible, no m’agraden els petards i a sobre se’n riuen d’un difunt.