Relat a partir de la idea: un llangardaix és engolit per Toni Ibañez, hi troba gent a dins, i hi estableix una república independent.
Durant un calorós dia d'hivern, Toni Ibañez passejava per algun racó inhòspit de la comarca a la recerca de la inspiració poètica. Carregava només una llibreta, un llapis i una videocàmera digital. Després de cansar les cames va concloure que el millor espai per reposar i encetar la llibreta era sota la tènue ombra d'un arbre de fulla perenne. La idea va reeixir ràpidament, només seure un llangardaix va postrar-se-li sobre la cama esperant ser beneït per les paraules del poeta. Després d'uns breus pensaments contemplant la llum del sol que passava a batzegades entre els núvols, va començar a escriure sense aturador. Les idees fluïen i resultaven ràpidament, estava convençut que aconseguiria un nou èxit literari a la catosfera.
Van passar les hores i el sol havia relliscat fins a topar amb l'horitzó. No havia menjat res des que havia sortit de casa i la gana li pressionava l'estómac. Toni Ibañez embogit per l'excés d'inspiració va enxampar el llangardaix i se'l va empassar sense mastegar.
El rèptil va caure per l'esòfag fins arribar a terra, va obrir els ulls amb temor i es va posar dempeus. Era fosc, no veia res, va intentar caminar fins a trobar un punt de recolzament. El va sorprendre la textura del terra, era massa sòlida per ser l'interior d'un ésser humà; finalment va topar amb una paret que li va semblar excessivament llisa per ser orgànica. Instants després es van encendre uns llums del sostre i va poder contemplar una gegantesca sala decorada amb mosaics, escriptures i plantes enfiladisses. D'un racó en va sortir un grup de persones vestides d'esparracs que, tímidament, el miraven estranyats; s'acostaven mica en mica. Es va adonar que hi havia gent observant-lo per les finestres de les parets, de sobte va veure que dels passadissos adjacents en sortien més persones. Tothom el mirava silenciosament fins que un crit amagat entre la multitud va clamar l'arribada de la profecia. El van aixecar en braços, se'l van endur passejant-lo per cambres i passadissos fins arribar a la sala de les runes antigues. Li van ensenyar velles escriptures i dibuixos gravats sobre pedra que relataven els fets i auguraven el renaixement d'aquella gent.
Feia massa temps que vivien a allà, la majoria d'ells no recordava com hi havia arribat, els altres asseguraven haver viscut una tragèdia de la qual no recordaven el final, només haver despertat dins aquelles cambres. Els més petits ja havien nascut dins i no coneixien el món exterior. Però tots tenien una cosa en comú, la passió per la lletra escrita. Era una societat desorganitzada en la qual tothom es passava el dia escrivint, recitant i relatant històries.
El llangardaix va pujar sobre un replà i, amb un discurs enaltidor i utilitzant paraules fervents, va proclamar la república independent de Toni Ibañez.
