Breu relat escrit a partir del títol
Còmodament assegut, el vell del celler era incapaç de moure’s. Els seus ulls mai defugien la porta, sempre vigilada. Rarament el veien passejar pels carrers excessivament estrets del barri. Però quan ho feia s’ho prenia en calma, coneixia a massa gent, tothom passa pel celler un dia o altra. Quan es trobava algú, un bon dia no era suficient, sempre es parava a intercanviar com a mínim un parell de frases, per educació, distracció i gaudi personal.
Era sabut que el vi el tornava boig, però ningú sospitava que acompanyava les copes amb extravegants cigarretes de marihuana. Cada dues setmanes, un amic del seu fill, preparava algunes bossetes expressament a la seva mida. Ell ho tenia pefectament preparat per disimular-les sota una tapa de la seva caixa de puros.
El ritual era impecable, a les nou tancava la persiana, omplia una copa directament de la millor bota del celler i la guardava sobre la tauleta que utilitzava per la degustació dels clients. Preparava el seu balancí estratègicament acomodat amb coixins, agafava la caixa, s’asseia i treia una bosseta, una cigarreta i un encenedor. Les seves eren mans expertes, desmenussava la maria i la barrejava amb tabac, col·locava el paper a sobre i amb un joc de mans virtuós ho capgirava sense deixar rastre d’engrunes. Col·locava el filtre, ho cargolava, ho llepava i ho enganxava; feia un glop de vi i encenia la prodigiosa cigarreta.
El silenci era el seu acompanyant en aquests moments tan personals, a vegades sentia passar un cotxe o algun frangment de conversa transitori. La copa estava ajustada a la mesura del porro, quan s’acabava la tornava a omplir i es reiniciava el ritual que es repetia fins ben entrada la nit. Quan l’arc iris giravoltava massa ràpid al voltant del seu cap sabia que era hora d’anar a dormir; s’acomodava amb els coixins i tancava els ulls.
El sol de matinada el despertava, s’aixecava, guardava els estris i obria la persiana per començar una nova jornada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada